El senglar, porc senglar o porc salvatge, porc fer o, en valencià, porc javalí[1] (Sus scrofa) és un mamífer artiodàctil present a Europa, que es diu així per menjar glans, encara que també hi ha subespècies a Amèrica, Àfrica i Àsia. És de mida mitjana, amb un cap gros i allargat, amb ulls molt petits. El coll és gruixut i les potes són molt curtes, les del davant més llargues que les del darrere, a diferència del porc domèstic, que té més desenvolupada la part posterior del cos. En les representacions catòliques de l'edat mitjana, el senglar encarnava valors negatius.[2]
El porc domèstic és considerat amb freqüència una subespècie més: Sus scrofa domestica.
El senglar és un mamífer de mida mitjana amb un cap allargat i gros i d'ulls molt petits. El coll és ample i les potes molt curtes, això accentua la forma arrodonida de l'animal. És major l'alçada dels quarts davanters que els posteriors, a diferència del porc domèstic, que per selecció artificial ha desenvolupat més la part posterior del cos, on es localitzen les peces que arriben a un major preu al mercat de la carn.
El senglar compensa la seva poca visió amb un important desenvolupament de l'olfacte, que li permet detectar aliment, com ara tòfones o vegetals i animals sota terra, o fins i tot enemics a més de 100 metres de distància. L'oïda està també molt ben desenvolupada i pot captar sons imperceptibles per a nosaltres.
Els seus pèls són gruixuts i negres mesurant entre 10 i 13 mm a la creu i uns 16 mm a la punta de la cua. El color del pelatge és molt variable i va des de colors grisencs a negre fosc, passant per colors rogencs i marrons. Les potes i el contorn del musell són més negres que la resta del cos. La crinera que recorre el llom a partir del front, s'erissa en cas de còlera. La muda del pelatge ocorre entre maig i juny, encara que la femella amb cries muda més tard. A l'estiu els flocs són més curts.
Les cries neixen amb unes característiques ratlles longitudinals al llarg del cos, el que els ha donat el nom de ratllades o llistons. Posteriorment aquestes desapareixen al llarg dels primers mesos de vida i el seu pelatge s'enfosqueix, passant al vermell a l'any d'edat i al marró o negre en els exemplars adults.
El senglar s'adapta a tot tipus d'hàbitats sempre que disposi d'una mínima cobertura i aliments, encara que prefereix els llocs amb una vegetació alta on poder-se camuflar i abundi l'aigua per a beure i rebolcar-se en el llot i fang. Els seus hàbitats predilectes són els alzinars i els massissos forestals caducifolis o mixtes, sobretot si estan poc visitats i el seu nivell inferior és ric en matolls, i plantes punxoses on pugui rebolcar-se en sec a recés del vent. També se'l troba a la màquia i maresmes, sense oblidar les àrees de cultiu, sempre que mantenguin una mínima cobertura arbòria o arbustiva on refugiar-se. En cas necessari, neda sense dificultats i durant molt de temps. Suporta fàcilment els rigors de l'hivern gràcies al seu pelatge i dura capa de pell; cosa que li permet residir a les zones altes i mitjanes de muntanyes durant l'hivern si disposa d'aliments.
El senglar és de comportament molt sociable, no és molt territorial, i es desplaça en grups matriarcals, normalment de tres a cinc animals formats per femelles i les seves cries, anomenades ratllades, llistons o raions, amb ratlles al pelatge, encara que de tant en tant es poden veure grups superiors als vint individus. La femella del senglar dominant és la de major edat i grandària. Els joves mascles d'un any, de color rogenc, viuen a la perifèria del grup. Exceptuant el període de zel, els mascles en edat reproductora són més aviat solitaris, tot i que els individus més grossos solen anar acompanyats per un mascle més jove.
El senglar durant el dia és normalment sedentari, però durant la nit pot recórrer distàncies considerables, entre 2 i 14 km per nit, normalment al pas creuat o al trot lleuger (J. Reichholf, 1995), mentre que en les fugides pot practicar un viu galop, que no obstant això només pot mantenir durant un curt període.
Al bosc utilitza gairebé sempre els mateixos passatges per les seves corregudes, però en el cas de les femelles prenyades o amb cries, es tornen més sedentàries.
Durant el període de zel, de novembre a gener, el senglar mascle busca femelles receptives d'una manera tan activa que de vegades arriba a oblidar-se de la seva pròpia alimentació. Quan troba una bandada comença expulsant als joves de l'any anterior. En cas necessari, lluita contra els seus rivals per conquistar les femelles, generalment dues o tres, i a vegades fins a vuit.
La gestació dura uns tres mesos, tres setmanes i tres dies (gairebé 4 mesos).El nombre de porcells per cria pot variar per diferents motius (l'alimentari és el principal), poden tenir de 3 a 8 porcells.[5]
Els banys de fang tenen un important paper en l'ecologia de l'espècie, considerant-se que tenen diverses funcions. Així asseguren la seva regulació tèrmica, en tant que el senglar no sua en tenir les glàndules sudorípares atrofiades. De la mateixa manera s'ha considerat que els banys de fang tenen un important paper en les relacions socials de l'espècie i fins i tot s'ha descrit un paper en la selecció sexual, de manera que si mentre a l'estiu usen els banys de fang tots els senglars, sense distincions de sexe ni edat, durant l'època de zel semblen reservades gairebé exclusivament als mascles adults, de manera que s'ha considerat que aquests banys poden estar lligats a la persistència de les olors corporals sobre un substrat estable com el que proporciona una capa de fang adherida al cos (fins i tot per perdre rastres amb els gossos de caça), sense oblidar les funcions de marca territorial, i sobretot sanitàries que tenen per a l'espècie els banys de fang.
Al Brasil és una espècie invasora que afecta la fauna nativa i destrueix les collites.[6]
El senglar té en moltes cultures indoeuropees un alt simbolisme pel seu lligam al bosc. Ocupava un paper central entre els gals, ja que la seva caça s'associava amb la lluita entre el món terrenal i el diví.[7] Aquest paper és recollit paròdicament en els còmics d'Astèrix, on Obèlix passa gran part del seu temps buscant-ne o menjant-ne.
El senglar de Calidó és un dels monstres de la mitologia grega i la seva ferocitat pot estar a l'origen de la transformació en símbol negatiu pels cristians medievals. Gullinbursti és un senglar de la mitologia escandinava que participa parcialment d'aquestes connotacions
És un dels avatars de Vixnu i al Japó simbolitza la valentia. Amb el mateix sentit apareix com a símbol als escuts heràldics, ja des dels emblemes de les legions romanes.
La cuina de caça és una opció sostenible i d'equilibri ecològic que s'ha fet al llarg de la història, la carn de senglar ja era consumida pels nostres avantpassats.[8] Ara, es vol tornar a posar en valor una carn, que s'havia deixat molt de banda. Segons Toni Massanés, director de la Fundació Alicia, cal posar en valor la carn de senglar perquè “és una de les més complertes” a nivell nutricional. Entre d'altres propietats, té poc greix, ferro i vitamines del grup B, "però el que més interessa del senglar és que la majoria de greixos que conté són àcids grossos oleics de bona qualitat".[9]
Fernández-Llario, P. (2005a). The sexual function of wallowing in male wild boar (Sus scrofa). J Ethol., 23: 9-14. Fernández-Llario, P. (2005b). Environmental correlates of nest site selection by wild boar Sus scrofa. Acta Theriol., 49: 383-392.
El senglar, porc senglar o porc salvatge, porc fer o, en valencià, porc javalí (Sus scrofa) és un mamífer artiodàctil present a Europa, que es diu així per menjar glans, encara que també hi ha subespècies a Amèrica, Àfrica i Àsia. És de mida mitjana, amb un cap gros i allargat, amb ulls molt petits. El coll és gruixut i les potes són molt curtes, les del davant més llargues que les del darrere, a diferència del porc domèstic, que té més desenvolupada la part posterior del cos. En les representacions catòliques de l'edat mitjana, el senglar encarnava valors negatius.
