Lesser Weever

Ar morzer bihan, pe flemmer bihan, pe pesk mare-mor bihan, (Echiichthys vipera pe Trachinus vipera) a zo ur pesk mor flemmus hag a guzh dindan an traezh.

Bevañ a ra e reter meurvor Atlantel hag e mor Kreizdouar.

Muioc'h a restroù diwar-benn

Morzer bihan

a vo kavet e Wikimedia Commons.

Aranyó capturat a les costes belgues.

Exemplar fotografiat a l'illa de Lemnos (Grècia).

Exemplar capturat al nord de Gal·les.

L'aranyó, l'aranyeta, l'aranya capçuda o l'aranya^[4] (Echiichthys vipera) és una espècie de peix de la família dels traquínids i l'única del gènere Echiichthys.^[5][6]

Etimologia

Echiichthys prové dels mots grecs echieys, eos (un petit escurçó) i ichthys (peix).^[7]

Morfologia

Cos fusiforme, menys allargat que en els Trachinus, cobert d'escates petites disposades en sèries obliqües (en el cap sols n'hi ha algunes sobre l'opercle). Marge superior de les òrbites oculars sense espines. Espai interorbitari estret, aproximadament com la meitat del diàmetre ocular, i molt còncau de manera que forma una mena de solc longitudinal. Boca ampla i obliqua, inclinada uns 40º respecte de l'eix del cos. La primera aleta dorsal està formada per 5 o 6 espines verinoses; la segona té de 21 a 24 radis tous i és oposada a l'anal, la qual té un sol radi espinós i 25 o 26 radis tous. L'aleta caudal té el marge posterior recte. Dors de color bru groguenc amb puntets negrosos que sobre els flancs sovint formen algunes línies longitudinals més o menys evidents. És el membre més petit de la família, que com a màxim ateny uns 14 cm de longitud estàndard.^{[8][9][10][11]}

Alimentació i depredadors

A la Gran Bretanya es nodreix d'organismes nectònics^[12][13] i el seu nivell tròfic és de 4,41.^[14] És depredat pel merlà (Merlangius merlangus)^[15] i a la Gran Bretanya per la rajada dolça (Raja montagui) ^[16] i la lluerna verda (Chelidonichthys gurnardus).^[17]

Hàbitat i distribució geogràfica

És un peix marí, demersal i de clima subtropical (59°N-20°N, 19°W-36°E),^[18] el qual viu a les platges sorrenques (durant l'estiu a molt poca fondària de manera que els joves arriben fins al límit del rompent de les ones, mentre que a l'hivern baixa a aigües més profundes) des de la mar de Noruega^[11][19] (Islàndia)^[11][20] i la Mar del Nord^[11][21][22] (Dinamarca,^[23] Alemanya,^[11][24] el Països Baixos,^[11][25] Bèlgica^[11][26] i la Gran Bretanya)^{[11][27][28][29]} fins a Irlanda,^[11][30][31] l'illa de Man,^[32] la mar Cantàbrica,^[33] França,^[34] la península Ibèrica,^{[11][35][36][37]} les illes Açores,^[38][39] Madeira,^[40] el corrent de les Canàries,^[35][41] les Canàries,^[11][42] el Marroc,^[11][43] el corrent de Guinea,^[44][45] Guinea Bissau^[44][46] i la Mediterrània ^{[11][47][48][49][50][51][52]} (Gibraltar,^[11][53] Algèria,^[11][54] Tunísia,^[11][55] les illes Balears,^[56][57] Còrsega,^[58] Itàlia^[11][59][60] -incloent-hi Sardenya^[61] i Sicília^[61][62]-, Malta,^[63][64][65] Líbia,^[11][66] la mar Adriàtica,^[67] Eslovènia,^[11] Croàcia,^[11][68][69] Bòsnia i Herzegovina,^[11][70] Montenegro,^[11][71] Albània,^[11][72] Grècia,^[11][73][74] la mar Egea^[75][76] -com ara, les illes Cíclades-^[8]-, la mar de Màrmara,^[75][77] Turquia,^[75][78] Síria,^[11][79][80] el Líban,^[11][81] Israel^[11][82] i Egipte).^{[11][83][84][85][86][87][88][18][89]}

Observacions

És verinós per als humans,^[90] ja que s'està mig enterrat dins la sorra, i a les platges on és abundant esdevé un veritable perill per als banyistes: la picada de les seues espines, especialment les operculars, és la més dolorosa de totes les produïdes pels traquínids.^[8][91] El seu índex de vulnerabilitat és baix (10 de 100)^[92]

Referències

Bibliografia

• Alegre, M., J. Lleonart i J. Veny, 1992. Espècies pesqueres d'interès comercial. Nomenclatura oficial catalana. Departament de Cultura, Generalitat Catalunya, Barcelona. Pàg. 29.
• Anònim, 1997. Registres de peixos dins de la base de dades de la Secció de Vertebrats del Museu Reial de l'Àfrica Central. MRAC, Tervuren, Bèlgica.
• Anònim, 1999. Base de dades de la col·lecció de peixos del Museu d'Història Natural de Londres. Londres, la Gran Bretanya.
• Anònim, 2000. Base de dades de la col·lecció de peixos de l'Institut fur Seefischerei (ISH). BIOLAB Forschungsinstitut, Hohenwestedt, Alemanya.
• Anònim, 2000. Base de dades de la col·lecció de peixos del J.L.B. Smith Institute of Ichthyology, Grahamstown, Sud-àfrica. J.L.B. Smith Institute of Ichthyology, Grahamstown, Sud-àfrica.
• Anònim, 2000. Col·lecció ictiològica del Museu Zoològic d'Hamburg (Zoologisches Museum Hamburg). Divisió d'Ictiologia i Herpetologia. Museu Zoològic d'Hamburg (ZMH).
• Anònim, 2001. Base de dades de la col·lecció de peixos del National Museum of Natural History (Smithsonian Institution). Smithsonian Institution - Division of Fishes.
• Anònim, 2001. Base de dades de la col·lecció de peixos del Museu de Zoologia de la Universitat de Copenhaguen. Museu Zoològic de la Universitat de Copenhaguen.
• Anònim, 2002. Base de dades de la col·lecció de peixos del American Museum of Natural History. American Museum of Natural History, Central Park West, NY 10024-5192, els Estats Units.
• Anònim, 2003. Col·lecció de peixos del Museu Reial d'Ontàrio. Museu Reial d'Ontàrio.
• Bainbridge, R., 1958. The speed of swimming as related to size and to the frequency and amplitude of the tail beat. J. Exp. Biol. 35(1):109-133.
• Bounhiol, J. P., 1905. Experimental studies in aquatic respiration. Respiration of fish. Bull. Sci. France Belg. 39:277-305.
• Crespo, J., J. Gajate i R. Ponce, 2001. Clasificación científica e identificación de nombres vernáculos existentes en la base de datos de seguimiento informático de recursos naturales oceánicos. Instituto Español de Oceanografía (Madrid) Pàg. 97.
• Froese, R. i C. Papasissi, 1990. The use of modern relational databases for identification of fish larvae. J. Appl. Ichthyol. 6:37-45.
• Magnan, A., 1930. Les caractéristiques géométriques et physiques des poissons. Ann. Sci. Nat. 13:355.
• Museu Suec d'Història Natural. Base de dades de la col·lecció d'ictiologia. Secció d'Ictiologia, Departament de Zoologia de Vertebrats. Estocolm, Suècia, 1999.
• Sanches, J. G., 1989. Nomenclatura Portuguesa de organismos aquáticos (proposta para normalizaçao estatística). Publicaçoes avulsas do I.N.I.P. Núm. 14. 322 p. Pàg. 87.
• Wheeler, A., 1977. Das grosse Buch der Fische. Eugen Ulmer GmbH & Co. Stuttgart. 356 p. Pàg. 340.
• Wu, H.L., K.-T. Shao i C.F. Lai (eds.), 1999. Latin-Chinese dictionary of fishes names. The Sueichan Press, Taiwan.

Enllaços externs

• ITIS (anglès)
• AQUATAB.NET
• BioLib (anglès)
• Barcodes of Life (anglès)
• Ocean Biogeographic Information System (anglès)
• World Register of Marine Species (anglès)
• Myers, P., R. Espinosa, C. S. Parr, T. Jones, G. S. Hammond i T. A. Dewey, 2012. The Animal Diversity Web (en línia) (anglès)

Pysgodyn sy'n byw yn y môr ac sy'n perthyn i deulu'r Trachinidae ydy'r môr-wiber fach sy'n enw benywaidd; lluosog: môr-wiberod bach (Lladin: Echiichthys vipera; Saesneg: Lesser weever).

Mae ei diriogaeth yn cynnwys Ewrop, Affrica, y Môr Canoldir a Chefnfor yr Iwerydd ac mae i'w ganfod ym Môr y Gogledd ac arfordir Cymru.

Ar restr yr Undeb Rhyngwladol dros Gadwraeth Natur (UICN), caiff y rhywogaeth hon ei rhoi yn y dosbarth 'Heb ei gwerthuso' o ran niferoedd, bygythiad a chadwraeth gan nad oes data digonol.^[1]

Gweler hefyd

• Rhestr o greaduriaid morol gwledydd Prydain
• Rhestr Goch yr IUCN, rhestr o greaduriaid wedi'u dosbarthu i 9 categori yn ôl niferoedd, prinder, cadwraeth ayb.
• Llwybr yr Arfordir
• Cadwraeth

Cyfeiriadau

• Gwefan Llên Natur; termau safonol.

Zeichnung einer Viperqueise (Echiichthys vipera)

Die Viperqueise (Echiichthys vipera, Syn.: Trachinus vipera) ist eine Fischart aus der Familie der Petermännchen (Trachinidae). Sie kommt im Küstenbereich des östlichen Atlantiks, der Nordsee und des gesamten Mittelmeeres vor und lebt auf Sandböden. Da sie sich oft in sehr flachem Wasser, nah am Strand aufhält und zudem in den Flossenstrahlen der ersten Rückenflosse ein sehr starkes Gift hat, gilt sie als gefährlichste Art der Petermännchen.

Beschreibung

Die Viperqueise ähnelt dem Gewöhnlichen Petermännchen, ist jedoch deutlich kleiner, etwas gestaucht und weniger grünlich als dieses. Die Körperlänge beträgt 10 bis 15 Zentimeter, die Körperhöhe etwa ein Fünftel der Körperlänge.

Die Viperqueise ist auf der Oberseite dunkelgrau und auf der Unterseite hellgrau. Die Flanken sind bräunlich, der Rücken durchgehend mit kleinen schwarzen Punkten gezeichnet. Die Kiemendeckel sind hell-silberfarben. Das Maul ist nahezu senkrecht.

Lebensraum und Verhalten

Die Viperqueise hält sich im Gegensatz zum Petermännchen immer in flachen, sandigen Uferzonen auf. Nur zur Laichzeit von Juni bis August zieht sie in etwas tiefere Zonen.

Nahrung

Die Nahrung der Viperqueise besteht aus Garnelen, Jungfischen, Laich und kleinen Bodentieren.

Literatur

• Bent J. Muus, Preben Dahlström: Meeresfische. Der Ostsee, der Nordsee, des Atlantik. 5. Auflage. BLV Buchverlag, München 1985/1992, ISBN 3-405-11861-1.

Weblinks

– Album mit Bildern, Videos und Audiodateien

• Viperqueise auf Fishbase.org (englisch)

The lesser weever (Echiichthys vipera) is a venomous weever of the family Trachinidae, in the order Perciformes, and the class Actinopterygii. It is generally found on the sandy sea beds of the open sea, near the shore. Lesser weevers may sting swimmers badly if disturbed in the water, and fishermen when they clean their fishing nets.

The lesser weever grows up to 18 cm long, but generally less than 15 cm, with an elongated body. Its color can be described as greyish-brown on the back and silvery-white on the sides. It has no spines in front of its eyes.

Habitat

Lesser weever fish occur in the eastern Atlantic from the North Sea around the British Isles to Morocco and Madeira, and in the Mediterranean. It is typically found resting on the bottom, partially buried with its eyes and tip of the first dorsal fin exposed.

Biology

The lesser weever is littoral and benthic, living on sandy, muddy bottoms, ranging from a few meters deep to 150 m (in winter). Resting on the bottom, its position can be described as with eyes buried and the tip of the first dorsal fin exposed. Because of its venom and its occurrence near beaches, it is considered to be one of Europe's most dangerous weever species. The venom glands are located on its first dorsal fin, which is completely black, and on the gill cover. This species has the most potent toxin of all the weevers.^[1] The venom contains a cytolysin, trachinine, as well as serotonin, histamine-realising substances and various enzymes.^[2]

Effect on humans

Lesser weever fish, caught whilst beach fishing at Prestatyn, North Wales. Note the highly distinctive venomous dorsal spines (separated by almost-black-coloured skin) and dark-tipped tail

The sting of a weever causes acute and intense pain, which is frequently radiated to the area around the limb.^[3] The pain intensity reaches its peak 30 minutes after the sting, and then slowly decreases, but some pain (or other sensation, such as a tingle) may continue to affect the area for up to 24 hours. Very rarely, pain can be propagated to the tributary lymph nodes, i.e. those in the groin (when the sting is on the sole of the foot), or those in the armpit (if the sting is on the hands).

The best first aid is to wash the wound, and then to immerse it in very hot water for at least an hour, to ease the pain and help destroy the protein-based venom. Water temperature for immersion should be 40°C (104°F) or as hot as the patient can tolerate. Also, reassure the patient of the relative harmlessness of the sting.

See also

• Greater weever
• Weever

References

• Froese, Rainer; Pauly, Daniel (eds.) (2007). "Echiichthys vipera" in FishBase. Apr 2007 version.
• Russo, Alessandro. "The Danger of the Sea: The Lesser Weever Fish". Archived from the original on 2011-07-27. Retrieved 2006-09-17.

El salvariego (Echiichthys vipera) es una especie de pez perciforme de la familia Trachinidae.

Morfología

Los machos pueden llegar alcanzar los 15 cm de longitud total.^[1]​

Distribución

Se encuentra desde el mar del Norte hasta el Mediterráneo Marruecos, Madeira y Canarias.

Referencias

Bibliografía

• Eschmeyer, William N., ed. 1998. Catalog of Fishes. Special Publication of the Center for Biodiversity Research and Information, núm. 1, vol. 1-3. California Academy of Sciences. San Francisco, California, Estados Unidos. 2905. ISBN 0-940228-47-5.
• Fenner, Robert M.: The Conscientious Marine Aquarist. Neptune City, Nueva Jersey, Estados Unidos : T.F.H. Publications, 2001.
• Helfman, G., B. Collette y D. Facey: The diversity of fishes. Blackwell Science, Malden, Massachusetts, Estados Unidos , 1997.
• Hoese, D.F. 1986: . A M.M. Smith y P.C. Heemstra (eds.) Smiths' sea fishes. Springer-Verlag, Berlín, Alemania.
• Maugé, L.A. 1986. A J. Daget, J.-P. Gosse y D.F.E. Thys van den Audenaerde (eds.) Check-list of the freshwater fishes of Africa (CLOFFA). ISNB Bruselas; MRAC, Tervuren, Flandes; y ORSTOM, París, Francia. Vol. 2.
• Moyle, P. y J. Cech.: Fishes: An Introduction to Ichthyology, 4a. edición, Upper Saddle River, Nueva Jersey, Estados Unidos: Prentice-Hall. Año 2000.
• Nelson, J.: Fishes of the World, 3a. edición. Nueva York, Estados Unidos: John Wiley and Sons. Año 1994.
• Wheeler, A.: The World Encyclopedia of Fishes, 2a. edición, Londres: Macdonald. Año 1985.

Xabiroi txikia (Echiichthys vipera) Trachinidae familiako ur gaziko arraina da, ekialdeko Ozeano Atlantikoan eta Mediterraneo itsasoan bizi dena^[1]. 15-20 cm luzea eta kolorez gris horixka da.^[2]. Bere generoan monotipikoa da.

Banaketa

Erreferentziak

Pikkulouhikala (Echiichthys vipera) on louhikaloihin kuuluva pieni, myrkyllinen ahvenkala, joka elää Itä-Atlantilla ja Välimeressä.^[1]

Ulkonäkö

Täysikasvuisen pikkulouhikalan pituus on keskimäärin 10 cm ja enimmillään 15 cm.^[2] Sillä on pitkänomainen, kellanruskea ruumis ja harmaanruskea selkä. Muita tuntomerkkejä ovat musta etummainen selkäevä ja hopeanvalkoiset kyljet, jotka ovat usein ruskeiden täplien juovittamat.^[1][2]

Levinneisyys

Pikkulouhikala elää Atlantin valtameren itäosissa ja Välimeressä. Levinneisyysalue ulottuu pohjoisessa Pohjanmerelle ja etelässä Marokon ja Madeiran rannikolle. Yksittäisiä havaintoja on tehty myös Kanariansaarilla.^[2]

Elintavat

Pikkulouhikala elää rantojen tuntumassa enintään 150 metrin syvyydessä. Yleensä se kaivautuu hiekkaiseen, liejuiseen tai kivikkoiseen merenpohjaan niin, että vain silmät ja etummaisen selkäevän kärki jäävät näkyviin.^[2]

Pikkulouhikala on erityisen vaarallinen myrkkykala, koska sitä tavataan usein uimarantojen läheisyydessä. Myrkkyrauhaset sijaitsevat kalan etummaisessa selkäevässä ja kiduskannessa.^[2]

Kalastus ja käyttö

Pikkulouhikalaa kalastetaan jonkin verran sekä kaupallisesti että urheilumielessä.^[2]

Lähteet

La Petite vive (Echiichthys vipera) est une espèce de poissons marins de la famille des Trachinidae. C'est la seule espèce du genre Echiichthys.

Dotée de venin, sa piqûre peut être douloureuse pendant plusieurs semaines, et une infection peut suivre. Le premier remède d'urgence est d'appliquer une source de chaleur comme de l'eau chaude qui neutralise plus vite le venin.

Ce poisson mesure environ 18 cm et se trouve dans les eaux peu profondes.

Notes et références

A faneca brava ou peixe araña menor^[1] (Echiichthys vipera) é unha especie de peixe da familia Trachinidae na orde dos Perciformes. Coñecido por ser peixe pezoñento. Algunhas fontes chámano escorpión de praia.

Atópase normalmente nos fondos mariños de mares abertos, achegados á beiramar. As fanecas bravas poden picar aos nadadores se son perturbadas, especialmente cando hai baixamar; tamén aos pescadores cando limpan as súas redes.

Morfoloxía

As fanecas contan cun corpo alongado e medran até os 18 cm de longo, mais xeralmente non pasan dos 15 cm. A súa cor é pardo cinsenta no lombo, semellante á da area das praias, e prateada nos costados. Non ten espiñas diante dos ollos.

Hábitat

Distribúese polo Atlántico leste, dende o Mar do Norte, arrodeando as Illas Británicas, Galiza, Portugal e até Marrocos, Madeira, Canarias e o Mediterráneo. Aparecen na beiramar parcialmente soterradas na area das praias deixando só os ollos e as puntas das espiñas dorsais sobre a area.

Bioloxía

A faneca brava é litoral e bentónica, vive na area, fondos lamacentos, que van desde os poucos metros de profundidade até os 150 m (no inverno). Deitadas na area, a súa posición pode describirse como soterrada até os ollos coa punta da primeira espiña dorsal exposta. Por mor da súa pezoña e a súa aparición preto de praias, considérase unha das especies de faneca máis perigosas de Europa. As glándulas pezoñentas están localizados na súa primeira aleta dorsal, que é totalmente negra, e na cuberta das guerlas. Esta especie ten a toxina máis potente de todas as especies da familia Trachinidae^[2].

Efectos nos humanos

Faneca brava, apañada en Prestatyn, Gales. Aprécianse as espiñas dorsais pezoñentas (separadas por unha pel case negra) e a típica cola escura en punta.

A picada da faneca é aguda e intensa. A dor adoita radiar á área arredor do limbo.^{[Cómpre referencia]} A intensidade da dor acada o pico aos 30 minutos despois da picada, e despois aos poucos baixa. Porén, por veces a dor ou un formigar pode durar unhas 24 horas. Moi raramente, a dor pode espallarse aos ganglios linfáticos, é dicir, ós das virillas (cando o aguillón se crava na planta do pé), ou ós da axila (se o aguillón pica nas mans).

Protección e auxilio

A faneca é común nalgunhas praias de Galiza, especialmente coa marea baixa. A mellor protección é usar sandalias (chamadas as máis das veces fanequeiras).

Unha vez de produce a picada, se na praia hai posto de socorrismo é o mellor lugar para acudir. O procedemento alá será localizar a picada e despois mergullar o pé en auga quente durante unha hora co obxectivo de inactivar a toxina termolábil. Pódese tamén aplicar unha pomada antihistamínica e despois intentar camiñar por unha superficie quente (a parte alta da praia) para que o organismo termine eliminando definitivamente todo resto da pezoña.

A mellor solución de urxencia é para lavar a ferida, e despois mergullala en auga quente durante polo menos unha hora, para aliviar a dor e axudar a destruír as proteínas do veleno. A temperatura da auga debe ser polo menos duns 40 °C (104 °F) ou tan quente coma o paciente ature. Ademais, cómpre tranquilizar o paciente da inocuidade relativa da picada.

Notas

Véxase tamén

Bibliografía

• Eschmeyer, William N., ed. 1998. Catalog of Fishes. Special Publication of the Center for Biodiversity Research and Information, núm. 1, vol. 1-3. California Academy of Sciences. San Francisco, California, Estados Unidos. 2905. ISBN 0-940228-47-5.
• Fenner, Robert M.: The Conscientious Marine Aquarist. Neptune City, Nova Jersey, Estados Unidos : T.F.H. Publications, 2001.
• Helfman, G., B. Collette y D. Facey: The diversity of fishes. Blackwell Science, Malden, Massachusetts, Estados Unidos , 1997.
• Hoese, D.F. 1986: . A M.M. Smith y P.C. Heemstra (eds.) Smiths' sea fishes. Springer-Verlag, Berlín, Alemaña.
• Maugé, L.A. 1986. A J. Daget, J.-P. Gosse e D.F.E. Thys van den Audenaerde (eds.) Check-list of the freshwater fishes of Africa (CLOFFA). ISNB Bruxelas; MRAC, Tervuren, Flandres; e ORSTOM, París, Francia. Vol. 2.
• Moyle, P. e J. Cech.: Fishes: An Introduction to Ichthyology, 4a. edición, Upper Saddle River, Nova Jersey, Estados Unidos: Prentice-Hall. Ano 2000.
• Nelson, J.: Fishes of the World, 3a. edición. Nova York, Estados Unidos: John Wiley and Sons. Ano 1994.
• Wheeler, A.: The World Encyclopedia of Fishes, 2a. edición, Londres: Macdonald. Ano 1985.

Outros artigos

• Peixe araña maior (Trachinus draco)

Echiichthys vipera, unico esemplare del genere Echiichthys, e conosciuto comunemente come tracina vipera, è un pesce d'acqua salata appartenente alla famiglia Trachinidae.

Distribuzione e habitat

Questa specie è diffusa lungo le coste mediterranee e atlantiche orientali, nei fondali sabbiosi e sassosi.

Descrizione

La tracina vipera presenta corpo cilindrico ma appiattito sul ventre (vive principalmente sul fondo), con testa arrotondata e una grande bocca rivolta verso l'alto.
Le pinne pettorali sono ampie, le ventrali piccole. La lunga dorsale è preceduta da una pinna formata da 5-6 raggi-spine cavi, collegati a una ghiandola velenifera. La pinna anale è opposta e simmetrica alla dorsale. La pinna caudale è a delta. La livrea presenta un colore di fondo giallo, con macchie ocra e brune che forman due strisce orizzontali lungo i fianchi. Il dorso è marmorizzato. Il ventre è giallo-bianco.
Le dimensioni si attestano sui 15 cm di lunghezza.

Prede e predatori

Le tracine si immergono nel fondale sabbioso, lasciando liberi solo gli occhi e le spine velenifere. Quando una preda capita a portata di bocca esse escono velocemente fuori dal loro nascondiglio. Si cibano di piccoli pesci e crostacei. Non hanno molti predatori, poiché la loro puntura è un'esperienza terribile per chiunque provi a divorarle.

Pesca

Sono pescate dall'uomo, che ne apprezza le carni delicate soprattutto nella zuppa di pesce.

Veleno

Le tracine sono dotate di aculei velenosi nella prima pinna dorsale e sugli opercoli branchiali, che utilizzano a scopo difensivo. Tuttavia è molto semplice per gli esseri umani venire a contatto con questi pesci, sia sulle spiagge sia durante la pesca.
Il dolore è molto forte, un bruciore profondo che si irradia dalla ferita (che sanguina) lungo tutto l'arto, raramente arrivando fino all'inguine o all'ascella (a seconda dell'arto colpito), raggiungendo il suo massimo dopo 30-45 minuti dalla puntura, perdurando a volte per 24 ore, con strascichi di formicolii e insensibilità.
Nonostante il forte dolore il veleno non è pericoloso per l'uomo. Piuttosto spesso però per lo shock doloroso l'organismo reagisce con nausea, vomito e svenimenti. Sono necessarie profilassi antidolorifica e antitetanica.
Per un primo soccorso è utile immergere la zona colpita in acqua molto calda, poiché il veleno è termolabile. Molto spesso la puntura lascia un gonfiore sottocutaneo molto sviluppato: ad esempio, se si viene punti al dito, il gonfiore sicuramente raggiungerà il polso o addirittura la fine dell'avambraccio (a seconda della quantità di veleno iniettato), per poi sgonfiarsi dopo 2-3 giorni.

De kleine pieterman (Echiichthys vipera) is een vis uit de familie van de pietermannen. Het visje behoort tot de meest giftige dieren van Europa.

Namen

• Synoniem: Trachinus vipera
• Nederlands: Kleine pieterman, pukkel
• Engels: Lesser weever
• Frans: Petite vive
• Duits: Viperqueise, Kleiner Petermann, Kleines Vipermännchen

Kenmerken

De kleine pieterman wordt 10 tot 18 cm lang en heeft een aantal doornige stekels op zijn rugvin.Hij kan 6 tot 12 jaar worden.

Levenswijze

Het visje eet garnalen, viseitjes en kleine bodemdiertjes.

Habitat

De kleine pieterman leeft in ondiepe wateren en op zandbanken, waar hij zich ingraaft.

Verspreiding

De kleine pieterman komt voor in de oostelijke Atlantische Oceaan, de Noordzee en de hele Middellandse Zee. De visjes komen steeds meer voor aan de Belgische en Nederlandse Noordzeekust, onder meer door de opwarming van het zeewater.

Gevaar voor de mens

De stekels in de voorste rugvin en op de kieuwdeksels bevatten gifklieren, die bij verstoring worden opgezet. Wandelaars of zwemmers raken meestal gewond doordat ze per ongeluk op een ingegraven visje trappen. Wie door een pieterman geprikt wordt, voelt een hevige, brandende pijn rond de steekplaats die zich kan uitbreiden over benen of armen en zonder behandeling weken kan duren. Er kan ook een zwelling en ontsteking ontstaan. Mogelijke symptomen zijn hoofdpijn, hartkloppingen, hoge koorts, duizeligheid en braken. Slachtoffers van de pieterman kunnen zich het best zo snel mogelijk laten verzorgen. De beste remedie is de wond minstens een kwartier onderdompelen in zo heet mogelijk water (natuurlijk zonder brandwonden te veroorzaken), want bij temperaturen boven 40 graden wordt het gif snel afgebroken.

Dvergfjesing (Echiichthys vipera) er en saltvannsfisk.

Den ligner på slektningen fjesing (Trachinus draco), men er mindre, øynene sitter ikke så tett sammen og brystfinnene er avrundet, ikke tvert avskåret. Første ryggfinne har 5–8 piggstråler, og andre ryggfinne har 21–24 bløtstråler. Gattfinnen har 1 piggstråle og 24–26 bløtstråler. Fargen er gulbrun med brune flekker, som av og til danner langsgående striper. Den blir opptil 15 cm lang.

Dvergfjesingen lever på 1–150 m dyp. Om dagen ligger den nedgravd i sand så bare øvre del av hodet og første ryggfinne stikker opp. Om natten er den mer aktiv og fanger krepsdyr og små fisker, som sil og kutlinger. Arten er utbredt i det østlige Atlanterhavet fra Skottland og Danmark sørover til Kanariøyene, men er aldri funnet i Norge. Den finnes også i Middelhavet unntatt den aller østligste delen.

Denne arten har som andre fjesinger giftkjertler som er forbundet med en pigg på gjellelokket og piggstrålene i første ryggfinne. Dvergfjesing regnes som den farligste fjesingarten i Europa, både på grunn av sterk gift, og fordi den finnes på så grunt vann at badende kan komme i kontakt med den. Stikkene er svært smertefulle, og det har også forekommet dødsfall.

Kilder

• P. Pethon (2005). Aschehougs store fiskebok (5 utg.). Oslo. s. 376–377. ISBN 82-03-23247-7.
• «Lesser weever (Echiichthys vipera)». Marine Species Identification Portal: Fishes of the NE Atlantic and the Mediterranean. Besøkt 26. august 2016.

Eksterne lenker

Nedgravd dvergfjesing på Limnos

• (sv) Dvergfjesing hos Dyntaxa
• (en) Dvergfjesing – oversikt og omtale av artene i WORMS-databasen
• (en) Dvergfjesing i Encyclopedia of Life
• (en) Dvergfjesing i Global Biodiversity Information Facility
• (en) Dvergfjesing hos NCBI
• (en) Dvergfjesing hos ITIS
• (en) Dvergfjesing hos FishBase
• (en) Kategori:Echiichthys vipera – bilder, video eller lyd på Wikimedia Commons
• (en) Echiichthys vipera – galleri av bilder, video eller lyd på Wikimedia Commons

Ostrosz wipera, żmijka, ostrosz żmijka (Echiichthys vipera) – gatunek ryby z rodziny ostroszowatych (Trachinidae).

Występowanie

Występuje w północnym Atlantyku od Szkocji, cieśn. Skagerrak, M. Północnego do wybrzeża zachodniej Afryki i Madery.

Ryba żyjąca na dnie piaszczystym na głębokości do 50 m. Prowadzące samotny tryb życia.

Opis

Dorasta maksymalnie do 14 cm. Ciało długie, bocznie spłaszczone. Szeroki otwór gębowy, skierowany do góry. Oczy wysoko osadzone na głowie, skierowane ku górze. Na pokrywie skrzelowej silny kolec jadowy. Płetwa grzbietowe podzielona, pierwsza część krótka podparta 5-7 kolcami jadowymi, druga bardzo długa podparta 21-24 miękkimi promieniami. Płetwa odbytowa bardzo długa podparta 1 twardym i 24-26 miękkimi promieniami. Płetwa brzuszna umiejscowiona na podgardlu.

Ubarwienie: grzbiet żółtobrązowy, brzuch jaśniejszy, srebrzyście połyskujący. Na głowie i grzbiecie małe czarne punkty. Pierwsza część płetwy grzbietowej czarna, druga część płetwy grzbietowej oraz płetwy ogonowa i piersiowa z rzędami małych, ciemnych punktów.

Odżywianie

Odżywia się skorupiakami, ikrą i narybkiem.

Rozród

Tarło odbywa się od czerwca do sierpnia.

Przypisy

Bibliografia

• Fritz Terofal, Claus Militz: Ryby morskie. Warszawa: Świat Książki, 1996, s. 134-135. ISBN 83-7129-306-2.
• Echiichthys vipera. (ang.) w: Froese, R. & D. Pauly. FishBase. World Wide Web electronic publication. www.fishbase.org [dostęp 2001-11-06]
• Echiichthys vipera (ang.). WoRMS World Register of Marine Species. [dostęp 2010-11-06].

Mindre fjärsing, lat: Echiichthys vipera, är en fisk tillhörande ordningen abborrartade fiskar. Den kallas också liten fjärsing^[1].

Utseende

Kroppen är långsmal och ihoptryckt med proportionerligt större huvud än fjärsingen. Den kan bli upp till 15 cm lång. Färgen är gröngul till brun, med färre tecken än sin större släkting. Den har två ryggfenor. Den främre är liten, med giftiga fenstrålar. Det finns även en giftig tagg på gällocken.^[2] Giftet, som är starkare än fjärsingens, är vanligtvis inte dödligt för människan, men vållar svåra smärtor^[1].

Vanor

Den mindre fjärsingen föredrar sandiga eller gyttjiga bottnar på upptill 150 meters djup, där den oftast ligger nergrävd i bottenmaterialet och lurar på byten som småfisk, och mindre kräftdjur. Under natten kan den dock simma omkring och aktivt söka efter byte.^[1]

Utbredning

Västra Kattegatt, södra Nordsjön, kring Storbritanniens och Irlands kuster samt söderut längs östra Atlantkusten ner till Medelhavet och västra Nordafrika. Finns även kring Madeira och i Svarta havet. Saknas i Sverige och Norge.^[3]

Fortplantning

Den mindre fjärsingen leker under sommaren. Äggen är pelagiska, liksom ynglen.^[2]

Ekonomiskt värde

På grund av sin storlek är den mindre fjärsingen inte en lika uppskattad matfisk som fjärsingen, men visst fiske sker^[3].

Källor

1. ^ [a b c] Curry-Lindahl, Kai (1985). Våra fiskar : havs- och sötvattensfiskar i Norden och övriga Europa. Stockholm: Norstedt. sid. 458. ISBN 91-1-844202-1
2. ^ [a b] Nielsen, Lars; Svedberg, Ulf (2006). Våra fiskar. Stockholm: Prisma. sid. 180. ISBN 91-518-4572-5
3. ^ [a b] ”Echiichthys vipera: Lesser weever” (på en). Fishbase. http://www.fishbase.org/Summary/SpeciesSummary.php?id=1364. Läst 21 april 2009.

Дракончик малий (Echiichthys vipera) — вид риб родини Trachinidae, ряду Perciformes. Відноситься до монотипічного роду Малий дракончик (Echiichthys). Поширені у східній Атлантиці від Північного моря до Середземного моря, також біля берегів Марокко, Мадейри і Канарських островів. Морська субтропічна демерсальна риба, сягає 15 см довжини.

Джерела

• Froese R., Pauly D. (eds.) (2013). "Echiichthys vipera" на FishBase. Версія за December 2013 року.