La calabaza, (Cucurbita maxima) ye una planta herbácea añal cultivada pol so frutu, flor y semiente.
La C. maxima tien tallos flexibles y trepadores. Tien fueyes cordiformes, pentalobulaes, de gran tamañu y ñervadures bien marcaes; presenta abonda pelosidá en fueyes y tallu. Les flores son marielles, de pétalos carnosos, monoiques. El frutu ye una mena de baga denomada pepónide; verde a naranxa intensu. El mondu ye de color mariellu-anaranxáu, densu, de testura firme y tastu duce.
Ye orixinaria de Sudamérica, au xorrez montés. Introdúxose n'Europa no cabero del sieglu XVI. Anguaño cultívase en rexones templaes y sotropicales de tol mundu.
La C. máxima produz semiente con facilidá. Tien de curiase la seleición de la mesma, darréu qu'hibrida de mena espontánea con otres especies de Cucurbita. Dase en suelos llixeros silicáceos, bien drenaos y con munchu mugor. Nun soporta les xelaes nin les seques. Colléchase alrodiu de seis meses dempués de la plantación.
La calabaza, (Cucurbita maxima) ye una planta herbácea añal cultivada pol so frutu, flor y semiente.
La C. maxima tien tallos flexibles y trepadores. Tien fueyes cordiformes, pentalobulaes, de gran tamañu y ñervadures bien marcaes; presenta abonda pelosidá en fueyes y tallu. Les flores son marielles, de pétalos carnosos, monoiques. El frutu ye una mena de baga denomada pepónide; verde a naranxa intensu. El mondu ye de color mariellu-anaranxáu, densu, de testura firme y tastu duce.
İri balqabaq (lat. Cucurbita maxima) — balqabaqkimilər fəsiləsinin balqabaq cinsinə aid bitki növü.
İri balqabaq (lat. Cucurbita maxima) — balqabaqkimilər fəsiləsinin balqabaq cinsinə aid bitki növü.
La carabassa (o carbassa) és el fruit de les diferents espècies del gènere Cucurbita, una planta herbàcia anual oriünda d'Amèrica. En l'actualitat és també conreada extensament en tota Europa.
És una planta reptant que pot arribar a 10 m de llargada, dioica, de tiges acanalades i d'aspecte aspre, fulles pubescents, lobulades. Les grans flors grogues són unisexuals; les masculines tenen els estams soldats en forma de pilar i en ambdós sexes el calze està unit a la corol·la.
Els fruits varien molt en grandària, de gairebé globulars fins a oblongs o ovoides. La pell és llisa i dura i també varia en color.
Les carabasses d'estiu són varietats de Cucurbita pepo. Si es cullen immadures, es consumeixen com a carabassons encara que es poden deixar madurar en la planta com les d'hivern. Actualment existeixen varietats híbrides dites de pinet que no són corredores i, per tant, no els cal tant d'espai per a créixer i desenvolupar-se. Aquestes varietats són òptimes per a fer collita de flor de carabassó o badoc, molt apreciada en la cuina actual.
No obstant això, les varietats d'hivern C. maxima i C. moschata no es consumeixen verdes. Hi ha un munt de varietats de diferents colors i grandàries; les més grans arriben a pesar entre 100 kg a 300 kg. Encara que és difícil de mantenir les varietats pures quan es conreen juntes, la veritable espècie C. pepo no s'hibrida mai amb C. maxima, la "carabassa confitera" de la qual s'elabora el cabell d'àngel. Aquesta varietat, més dolça i sucosa que la resta, quan és madura posseeix una pell de color taronja, rugosa, gruixuda i molt consistent, per la qual cosa es pot conservar molt de temps; és la típica carabassa de Tots Sants.
La carabassa és rica en minerals, sobretot potassi, vitamina C i ß-carotè.
La conquesta d’Amèrica va portar a Catalunya moltes varietats de carabasses. Es tractava d’un ingredient molt preuat a la cuina catalana de principis del segle XVIII, tant pel sabor com per la textura i el color. Se n’empraven diferents tipus en funció del plat que es volgués preparar. El més comú eren les sopes, bé en crema o acompanyades d’altres ingredients, com ara cebes o arròs. La carabassa també era la base principal d’alguns dolços.[1]
La carabassa (o carbassa) és el fruit de les diferents espècies del gènere Cucurbita, una planta herbàcia anual oriünda d'Amèrica. En l'actualitat és també conreada extensament en tota Europa.
Flor de carabassaÉs una planta reptant que pot arribar a 10 m de llargada, dioica, de tiges acanalades i d'aspecte aspre, fulles pubescents, lobulades. Les grans flors grogues són unisexuals; les masculines tenen els estams soldats en forma de pilar i en ambdós sexes el calze està unit a la corol·la.
Planta de carabassa tipus Halloween, floridaEls fruits varien molt en grandària, de gairebé globulars fins a oblongs o ovoides. La pell és llisa i dura i també varia en color.
Les carabasses d'estiu són varietats de Cucurbita pepo. Si es cullen immadures, es consumeixen com a carabassons encara que es poden deixar madurar en la planta com les d'hivern. Actualment existeixen varietats híbrides dites de pinet que no són corredores i, per tant, no els cal tant d'espai per a créixer i desenvolupar-se. Aquestes varietats són òptimes per a fer collita de flor de carabassó o badoc, molt apreciada en la cuina actual.
No obstant això, les varietats d'hivern C. maxima i C. moschata no es consumeixen verdes. Hi ha un munt de varietats de diferents colors i grandàries; les més grans arriben a pesar entre 100 kg a 300 kg. Encara que és difícil de mantenir les varietats pures quan es conreen juntes, la veritable espècie C. pepo no s'hibrida mai amb C. maxima, la "carabassa confitera" de la qual s'elabora el cabell d'àngel. Aquesta varietat, més dolça i sucosa que la resta, quan és madura posseeix una pell de color taronja, rugosa, gruixuda i molt consistent, per la qual cosa es pot conservar molt de temps; és la típica carabassa de Tots Sants.
Tall de carabassa de la varietat Diable.La carabassa és rica en minerals, sobretot potassi, vitamina C i ß-carotè.
Tykev velkoplodá (Cucurbita maxima), zvaná také dýně obrovská, tykev největší nebo tykev obrovská, je druh z rodu tykev.[1] Tento druh pochází pravděpodobně z Peru. Zde se pěstovala již kolem roku 1200 př. n. l.[2] Dnes se pěstuje v Jižní Americe, Severní Americe, v oblasti Středozemního moře, na Balkáně, ve Střední Asii a v Rusku.[2]
Jedná se o jednoletou rostlinu vytvářející až 10 m dlouhé lodyhy s úponky. Plod je kulovitý, zploštělý i válcovitý a dosahuje hmotností až několik desítek kilogramů.
Plod bývá nejčastěji zpracováván na kompoty, ale může být také využit k přípravě zavařenin a náplní do pečiva.
Mezi variety tohoto druhu dýně patří dýně hokkaidó.[3]
Tykev velkoplodá (Cucurbita maxima), zvaná také dýně obrovská, tykev největší nebo tykev obrovská, je druh z rodu tykev. Tento druh pochází pravděpodobně z Peru. Zde se pěstovala již kolem roku 1200 př. n. l. Dnes se pěstuje v Jižní Americe, Severní Americe, v oblasti Středozemního moře, na Balkáně, ve Střední Asii a v Rusku.
Jedná se o jednoletou rostlinu vytvářející až 10 m dlouhé lodyhy s úponky. Plod je kulovitý, zploštělý i válcovitý a dosahuje hmotností až několik desítek kilogramů.
Plod bývá nejčastěji zpracováván na kompoty, ale může být také využit k přípravě zavařenin a náplní do pečiva.
Mezi variety tohoto druhu dýně patří dýně hokkaidó.
Der Riesen-Kürbis (Cucurbita maxima) ist eine kultivierte Pflanzenart aus der Familie der Kürbisgewächse (Cucurbitaceae). Er liefert die größten Früchte des Pflanzenreichs.
Von den anderen kultivierten Kürbisarten lässt der Riesen-Kürbis sich durch folgende Merkmale unterscheiden: Der Fruchtstiel ist weich, rund, häufig korkig und verbreitert sich am Fruchtansatz nicht. Der Stängel ist weich und rund. Die Laubblätter sind nicht gelappt und weich. Die Samen sind weiß bis braun, oft dick. Die Samenoberfläche ist manchmal faltig. Die Samennarbe ist schief.[1]
Der Riesen-Kürbis ist eine einjährige, krautige Pflanze mit langen kletternden Sprossachsen. Einige Zuchtformen wachsen buschig. Er bildet Ranken. Die Sprossachse ist rund und weich. Die wechselständig angeordneten Laubblätter sind in Blattstiel und Blattspreite gegliedert. Die Blattspreite ist annähernd kreisrund, jedenfalls nicht deutlich gelappt.
Die eingeschlechtigen Blüten sind radiärsymmetrisch. Die Kronzipfel sind nach außen gedreht.
Der Fruchtstiel ist kurz, schwammig, fast zylindrisch. Die Früchte sind Panzerbeeren, sehr variabel und können mehrere hundert Kilogramm Gewicht erreichen. Die Farben der runden bis ovalen Früchte sind Orange, Grün oder Grau, die Oberfläche ist glatt oder gerippt. Die Samen sind meist groß, dick, weiß oder braun, gewellt oder glatt.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 40.[2]
Die Wildform ist in Argentinien und Uruguay beheimatet. In präkolumbischer Zeit war er in Südamerika weit verbreitet, heute wird er weltweit angebaut. Der Riesen-Kürbis wird auch als Winterkürbis bezeichnet, da er mehr Kälte als die anderen Kürbis-Arten verträgt, aber keine längeren Frostperioden. Daher wird er in höheren Breiten und größeren Seehöhen angebaut als Moschus- und Garten-Kürbis.
Die Wildform wird als Unterart Cucurbita maxima subsp. andreana (Naud.) Filov von der kultivierten Unterart Cucurbita maxima subsp. maxima abgetrennt. Die Wildform zeichnet sich durch bittere Früchte aus.
Innerhalb der kultivierten Unterart können viele der Sorten in ein informelles Schema eingeordnet werden, das sich an der Fruchtform orientiert und folgende Sortengruppen umfasst:
Einzelne Sorten sind:
Beide Sorten liefern große, orange Früchte bis maximal 100 kg Gewicht, ‘Prizewinner’ hat eine besonders schöne Farbe.
Alle aktuellen Wettbewerbe werden von Früchten der Sorte ‘Atlantic Giant’ gewonnen.
Ein neuer Weltrekord wurde am 12. Oktober 2014 aufgestellt: Bei der Europameisterschaft im Kürbiswiegen in Ludwigsburg brachte der Kürbis vom Schweizer Gärtner Beni Meier 1.054 kg auf die Waage.[3] Ein neuer Weltrekord wurde in Ludwigsburg 2016 aufgestellt: Der belgische Züchter Mathias Willemijns erreichte mit seinem Kürbis ein Gewicht von 1190,5 Kilo.[4]
Bei den Kürbiswiegemeisterschaften in Italien wurde 2021 mit 1226 Kilogramm ein neuer Weltrekord von Stefano Cutrupi aus der Toskana aufgestellt.[5]
Das „Fruchtfleisch“ wird zu Kuchen (pumpkin pie) oder Konserven verarbeitet oder tiefgefroren, wie auch Garten- und Moschus-Kürbis. Er kann als Suppe gekocht werden. Bevorzugt wird Riesen-Kürbis aufgrund seiner Faserarmut und seinem Geschmack für die Herstellung von Babybrei. Zu Halloween werden Riesenkürbisse ausgehöhlt und beleuchtet.
Weiterhin gibt es Größen-Wettbewerbe, die bis zu Europameisterschaften reichen.[6]
Der Riesen-Kürbis wurde in Südamerika, in den Anden domestiziert und wird hier zapallo genannt. Das Vielfältigkeitszentrum liegt in Nord-Argentinien, Bolivien, Süd-Peru und Nord-Chile. Bereits im 15. Jahrhundert war er Richtung Norden im gesamten klimatisch warmen Einflussbereich der Inka verbreitet. Im 18. Jahrhundert wurde er in den Nordosten der Vereinigten Staaten gebracht, wo er besonders in Neuengland noch heute sehr beliebt ist. Heute wird der Riesen-Kürbis weltweit angebaut, besonders in Südamerika, Indien, Europa, Philippinen, den Vereinigten Staaten und Afrika.
Für den Riesen-Kürbis und den Gartenkürbis bestehen bzw. bestanden auch die weiteren deutschsprachigen Trivialnamen, wobei nicht zwischen den beiden Arten differenziert wird: Bäbenen, Bebirna (althochdeutsch), Chörbse (St. Gallen), Churbez (mittelhochdeutsch), Churbiz (althochdeutsch), Corbess (mittelhochdeutsch), Corbicz (mittelhochdeutsch), Corbs (mittelhochdeutsch), Couwörden, Curbiz (althochdeutsch), Fläschen (Altenahr, Hunsrück), Flaskenappel (Ostfriesland), Kerbes (Siebenbürgen), Kirbes (mittelhochdeutsch), Kirbis (mittelhochdeutsch), Kirbs (mittelhochdeutsch), Kirns (Eifel bei Bertrich), Körbis, Körbitzen (Magdeburger Bibel von 1578), Körbs (Mecklenburg, Pommern), Körwitz (Hamburg), Korbes (mittelhochdeutsch), Korbess (mittelhochdeutsch), Korbis (mittelhochdeutsch), Korbiz (mittelhochdeutsch), Korvase, Korvese, Korvesege, Korvesen (Lübeck), Korwicze (mittelhochdeutsch), Koyrbiss (mittelniederdeutsch), Kreps, Kürbeiz (mittelhochdeutsch), Kürbis (mittelhochdeutsch), Kürbiss (mittelhochdeutsch), Kürbs (Rhein), Kurbisch (mittelhochdeutsch), Kürbis (mittelhochdeutsch), Kurbiss (mittelhochdeutsch) und Kurbiz (mittelhochdeutsch), Kurbsch, Kurbesa, Kurbeta, Kyrbs (mittelhochdeutsch), Kyrbss (mittelhochdeutsch), Kyrpss (mittelhochdeutsch), Malune (St. Gallen, Bern), Plutz, Plutzer (Österreich) und Torkappel (Altmark).[7]
Der Riesen-Kürbis (Cucurbita maxima) ist eine kultivierte Pflanzenart aus der Familie der Kürbisgewächse (Cucurbitaceae). Er liefert die größten Früchte des Pflanzenreichs.
L'aubièca es un tipe de cogorda. Aparten au genre Cucurbita de la familha Cucurbitaceae. Lo fruch e sei granas son comestibles.
Originari deis Americas, es mai que mai associada amb una fèsta nòrd-americana, la d'Halloween. Descopada ansin per aquela fèsta, se dison jack-o'-lantern en anglés.
Aquesta planta es estada introducha en Euròpa e en China per lei portugués au sègle XVIen; coma leis autrei varietats de cogordas.
A calabazera (Cucurbita maxima (Linnaeus, 1756)) ye una planta orichinaria d'America central caultivata per a suya fruita.
A calabazera ye una especie de planta adintro d'o chenero Cucurbita, de creiximiento anyal, con trallos luengos que creixen rapedo enrastrando-se per tierra. As fuellas son simples, cordiformes, con pilosidat abundant. As flors muit grans, amarillencas de color, tienen os petals carnosos, y son monoicas. O fruito ye una peponide de polpa carnosa y grans dimensions, dita calabaza, carabaza, crabaza u crapaza.
Ko e hina ko e fuʻu ʻakau siʻi ia. ʻOku fuʻolahi hono foʻi fua, ʻoku sai ʻaupito ke kai. ʻOku lahi hono fakakeheʻi.
Ko e hina ko e meʻa uta ki muli ʻoku mahuʻinga lahi ʻaupito maʻa e ʻekonomika ʻo Tonga.
Ko e hina ko e fuʻu ʻakau siʻi ia. ʻOku fuʻolahi hono foʻi fua, ʻoku sai ʻaupito ke kai. ʻOku lahi hono fakakeheʻi.
Paturon (Cucurbita maxima) (in frinsé: potiron)
Sapallu (Latin simipi: Cucurbita maxima) icha Kalawasa (kastilla simimanta: calabaza) huk chakra yuram. Rurunkunatam mikhunchik.
Wjelicka banja (Cucurbita maxima) jo rostlina ze swójźby banjowych rostlinow (Cucurbitaceae).
Wjelicka banja (Cucurbita maxima) jo rostlina ze swójźby banjowych rostlinow (Cucurbitaceae).
కర్బూజ దోస జాతికి చెందిన పండు. దీని శాస్త్రీయ నామం కుకుమిస్ మెలో. మరొక పేరు కుకుర్బిట మాక్సిమా.
ఇది దోస రకానికి చెందింది కాబట్టి దీన్ని కూరగాయ అనికొద్ది మంది వర్గీకరిస్తుంటారు.
దీని పై తోలు మందంగా, గరుకుగా వుంటుంది. కానీ మాలోపల మాత్రం అంతా మెత్తగా ఉంటుంది. కొన్ని రకాల్లో తోలు కూడా పలుచగానే ఉంటుంది. ఇవి పక్వానికి వచ్చే తరుణంలో ఒక రకమైన వాసనను వెలువరిస్తాయి. మస్క్ డీర్అ నే ఒక రకమైన జింక నుండి కూడా ఒక అద్భుతమైన సువాసన వెలువడుతుంది. ఆ సువాసన గుర్తుకు తెచ్చేలా వుంటుంది కాబట్టి, ఈ వాసనను బట్టి వీటికి మస్క్ మెలన్ (muskmelon) అనే పేరు కూడా ఉంది. అయితే ఇవి మగ్గితేనే ఆ వాసన విడుదల చేస్తాయి.
కర్బూజ యొక్క జన్మ స్థలాలు ఇరాన్, అనటోలియా, అర్మీనియా ప్రాంతాలు అయిఉండవచ్చని భావిస్తారు. వాయవ్య భరత ఖండంలో, ప్రత్యేకించి కాశ్మీర్, ఆఫ్ఘనిస్తాన్లు ద్వితీయ కేంద్రాలు. అక్కడి నుండి చైనా, పర్షియా ప్రాంతాలకు వ్యాపించాము. వీటిలో అడవి రకాలు ఎన్నో ఆ ప్రాంతాలలో కనిపించేవి. ఇవి క్రీస్తు పూర్వం రెండవ శతాబ్దంలోనే గ్రీకు దేశంలో సాగులో ఉండేవిట. వీటిలోని ఔషధ గుణాల గురించి క్రీస్తు పూర్వం రెండవ శతాబ్దంలోనే గ్రీకు వైద్యుడు గాలెన్ వివరించాడు. రోమన్లు కూడా సాగు చేసేవారు.
ఈ మొక్క అనేక సాగురకాలు (cultivars) గా అభివృద్ధి చెందింది. వీటిలో సున్నితమైన చర్మం రకాలు ఉన్నాయి. అమెరికా దొసకాయ కూడా కర్బూజ లోని ఒక రకము. కానీ దాని ఆకారం, రుచి, ఉపయోగాలు చాలా వరకు దోసకాయను పోలి ఉంటాయి. ఇది "పెపో" అనే రకం పండు.
వీటిని కొన్నిసార్లు తాజాగా, మరికొన్నిసార్లు ఎండబెట్టి వినయోగిస్తారు. ఖర్బుజ విత్తనాలు ఎండబెటి వాటితొ దోస నూనె ఉత్పత్తికి ప్రక్రియ చేస్తారు. ఇంకొన్ని రకాలను వాటి సువాసన కొఱకే పెంచుతారు. జపనీయ మద్యం మిదోరిలో రుచి కొఱకు దీనిని వాడుతారు.
ఈ పండు వేసవిలో మంచి చలువ చేయడమే కాకుండా, క్యాలరీలు లేని తీపిదనాన్ని ప్రసాదిస్తాయి. లేత నారింజ రంగులో వుండే గుజ్జు రుచిగా వుంటుంది. ఈ గింజల్ని కూడా ఎండబెట్టిన తర్వాత ఒలుచుకుని తింటారు. రకరకాల పంటల్లో వాడతారు.
ఆయుర్వేదంలో కూడా ఈ రసాన్ని చాలా రకాల సమస్యల నివారణకు సూచిస్తారు. ఆకలి మందగించడం, బరువు తగ్గడం, మలబద్దకం, మూత్రనాళ సమస్యలు, ఎసిడిటి, అల్సర్ వంటి పరిస్థితుల్లో మా గుజ్జుని తగినంత నీటిలో కలిపి తాగితే మంచి మేలు. మేము శరీరంలో వేడిని గణనీయంగా తగ్గిస్తాయి. ఆకలి పెంచుతాము. అలసట తగ్గిస్తాయి. అంత త్వరగా జీర్ణం కావు కానీ మంచి శక్తిని ఇస్తాయి. కొంతమంది లైంగిక శక్తి పెరుగుదలకు కూడా సూచిస్తారు. బరువు తగ్గాలనుకునేవారికి ఈ పండు శ్రేష్ఠమైనది.
అరగడానికి కొద్దిగా ఎక్కువ సమయం పడుతుంది కాబట్టి కడుపు నిండినట్టు వుంటుంది. క్యాలరీలు రావు. పైగా ఇందులోని పీచు పదార్థాలు మలబద్దకాన్ని తగ్గిస్తాయి. వీటిలో పొటాషియం అధికంగా వుంటుంది. అందువల్ల రక్తపోటునీ, గుండె పనితనాన్ని మెరుగు పరుస్తాయి. అంతే కాదు, కిడ్నీలలో రాళ్లు రాకుండా నివారిస్తూ, వృద్ధాప్యంలో ఎముకల బలానికి తోడ్పడతాయి. ఇక విటమిన్ 'సి' పుష్కలంగా వుంటుంది. విటమిన్ 'ఎ' కూడా బాగానే వుంటుంది. దాని వల్ల చర్మం మెరుగుపడుతుంది. ఫోలిక్ఆమ్లం వల్ల గర్భిణీ స్త్రీలు లాభపడతారు.
భారతదేశంలో ఇవి అధికంగా పండినా, తుర్కమేనిస్తాన్లో మాత్రం విరివిగా పండుతాయి. అక్కడ వీటి గౌరవ సూచకంగా ఒక రోజును మెలన్డేగా పాటించబడే ఆరోజు అక్కడ సెలవుదినం కూడా. తుర్కమేనిస్తాన్లో పండే కర్బూజాలు వేరెక్కడా లేని విధంగా అద్భుతమైన సువాసన, మధురమైన రుచితో వుంటాయి. వీటిని అక్కడ స్వర్గ ఫలాలని అంటారు. ఏటా ఆగస్టు మాసంలోని రెండవ ఆదివారాన్ని మెలన్డేగా పాటిస్తారు. ఆ అలవాటు 1944 నుండి వస్తోంది. అప్పుడు ఆ దేశ అధ్యక్షుడు సాపర్మురత్ నియాజోన్ తనని తాను తురుష్కుల నాయకుడిగా (తురుష్క్మ్న్ భాషి) పిలిపించుకునే వాడు. ఆ పేరు మీద ఒక సంకర జాతి కర్బూజాని కూడా రూపొందించారు.
100 గ్రాములకు, కర్బూజాలు 34 కేలరీలు ఉంటాయి. విటమిన్ ఎ, విటమిన్-సి అందించడనికి సహాయపడతాయి.
1. Daniel Zohary & Maria Hopf (2000). Domestication of Plants in the Old World (3 ed.). Oxford University Press. p. 193.
2. "Citrullus lanatus (Thunb.) Matsum. & Nakai". Grassland Species Profiles. FAO.
3. "What is a casaba melon?". WiseGeek. Retrieved 2014-10-20.
4. Linda Ziedrich (2010). The Joy of Jams, Jellies and Other Sweet Preserves: 200 Classic and Contemporary Recipes Showcasing the Fabulous Flavors of Fresh Fruits (Easyread Large Edition). ReadHowYouWant.com. p. 116. ISBN 1-4587-6483-4. Retrieved 2014-10-20.
Cucurbita maxima, one of at least five species of cultivated squash, is one of the most diverse domesticated species.[2] This species originated in South America from the wild subspecies Cucurbita maxima subsp. andreana over 4,000 years ago.[3] Cucurbita maxima, known for modern varieties as Hubbard, Delicious, Marblehead, Boston Marrow, and Turks Turban, originated in northern Argentina near the Andes or in certain Andean valleys.[4] Secondary centers of diversity include India, Bangladesh, Myanmar, and the southern Appalachians.
Different squash types of this species were introduced into North America as early as the 16th century. By the American Revolution, the species was in cultivation by Native American tribes throughout the present-day United States. By the early 19th century, at least three varieties are known to have been commercially introduced in North America from seeds obtained from Native Americans.[5]
At one time considered a separate species, andreana has been placed by modern biosystematics as a subspecies of C. maxima. It is native to Argentina and Uruguay and is the ancestor of the domesticated forms. C. andreana fruits are smaller and not palatable.[5][3] It hybridizes readily with individuals of other C. maxima subspecies.
C. maxima subsp. andreana has notably different calcium levels than individuals of other C. maxima subspecies.[7] C. andreana has yellow flowers and bright green striped fruit. Extrafloral nectaries are present in C. maxima but not necessarily in C. andreana.[8]
It was first formally described by Charles Victor Naudin in 1896, in Revue Horticole.[9]
Buttercup squash, a common cultivar, can be roasted, baked, and mashed into soups, among a variety of filler uses, much like pumpkin. It is extremely popular, especially as a soup, in Brazil, Colombia, and Africa.
All giant pumpkins (over 100 pounds or 45 kilograms) are of this species, including the largest pumpkins ever documented, which have attained a size of 2,624.6 pounds (1,190.5 kg) as of 2020.[22]
The seed of C. maxima is used in treating parasites in animals.[23]
Since this plant requires a fair amount of hot weather for best growth, it has not become very well established in northern Europe, the British Isles, or in similar areas with short or cool summers.[4]
The ideal soil pH range for cultivation ranges from 6.0 to 6.8.
Recommended spacing can vary depending on the specific variety, but generally, plants are spaced around 3-5 feet apart in rows that are approximately 6-10 feet apart. Planting depth of around 1-2 inches.
Fertilization should be carried out based on soil test results and specific crop nutrient requirements.[24]
Many cultivars of Cucurbita maxima have been developed. Only long-vining plants are known in this species.[4] As in C. pepo, plants exist with a "bush habit" that is particularly evident in young plants, but older plants grow in the wild-type vining manner.[25]
{{cite web}}
: |last=
has generic name (help); External link in |last=
(help) {{cite web}}
: |last=
has generic name (help); External link in |last=
(help) Cucurbita maxima, one of at least five species of cultivated squash, is one of the most diverse domesticated species. This species originated in South America from the wild subspecies Cucurbita maxima subsp. andreana over 4,000 years ago. Cucurbita maxima, known for modern varieties as Hubbard, Delicious, Marblehead, Boston Marrow, and Turks Turban, originated in northern Argentina near the Andes or in certain Andean valleys. Secondary centers of diversity include India, Bangladesh, Myanmar, and the southern Appalachians.
Different squash types of this species were introduced into North America as early as the 16th century. By the American Revolution, the species was in cultivation by Native American tribes throughout the present-day United States. By the early 19th century, at least three varieties are known to have been commercially introduced in North America from seeds obtained from Native Americans.
Gigantkukurbo aŭ laŭ NPIV potirono (Cucurbita maxima) estas kultivata plantspecio el la familio de la kukurbacoj (Cucurbitaceae). Ĝi liveras la plej grandajn fruktojn de la planta regno.
La Gigantkukurbo povas esti distingita de la aliaj kukurboj per jenaj karakterizaĵoj: la fruktotigo estas mola, ronda, ofte korkeca kaj larĝiĝas ĉe la bazo. La tigo estas mola kaj ronda. La folioj estas lobaj kaj molaj. La semoj estas blankaj ĝis brunaj, ofte dikaj. La surfaco de la semoj ofte estas sulka. La hilumo estas oblikva.[1]
La Gigant-kukurbo estas unujara, herba planto kun longaj grimpantaj tigoj. Kelkaj kultivataj formoj kreskas arbustece. La planto formas grimpotigojn. La tigo estas ronda kaj mola. La alterne starantaj folioj havas pedunklon. La foliplato estas preskaŭ ronda kaj apenaŭ loba.
La unuseksaj floroj estas radiosimetriaj. La petaloj estas turnitaj al ekstero.
La pedunklo estas mallonga, spongeca kaj preskaŭ cilindroforma. La fruktoj estas kirasberoj kaj tre malsamaj. Ili povas pezi plurajn centojn da kilogramoj. La koloro varias inter oranĝkolora, verda aŭ griza, la surfaco estas glata aŭ sulka. La semoj estas ofte grandaj, dikaj, blankaj aŭ brunaj.
La kromozomnombro estas 2n = 40.[2]
La natura formo hejmiĝas en Argentino kaj Urugvajo. En antaŭkolumba tempo ĝi estis disvastigata en tuta Sudameriko. Hodiaŭ ĝi estas kultivata tutmonde. La gigankukurbo toleras pli da malvarmo ol la aliaj kukurbo-specioj, sed ne toleras longajn frostajn periodojn. Ĝi tial estas kultivata en plej altaj latitudoj kaj en plej altaj regionoj ol la mosko- kaj ĝarden-kukurbo.
La sovaĝa formo estas laŭ (NAUD.) FILOV en subspecio Cucurbita maxima subsp. andreana. La sovaĝa formo havs amarajn fruktojn.
La kultivataj formoj estas kunigitaj en jenaj kultivargrupoj:
Unuopaj kultivaroj:
Ambaŭ liveras grandajn, oranĝajn fruktojn ĝis 100 kg. ‘Prizewinner’ havas speciale belan koloron.
La „fruktkarno“ estas uzata por fari kukon aŭ por fari konservaĵon. El ĝi eblas fari supon. Ofte la frukto estas uzata por fari el ĝi lanternon por haloveno.
Gigantkukurbo aŭ laŭ NPIV potirono (Cucurbita maxima) estas kultivata plantspecio el la familio de la kukurbacoj (Cucurbitaceae). Ĝi liveras la plej grandajn fruktojn de la planta regno.
Cucurbita maxima es el nombre científico de una especie de plantas cucurbitáceas originaria de zonas templadas del sur de América, que junto con otras especies emparentadas (Cucurbita pepo, C. moschata, C. argyrosperma) forman un grupo de especies de calabazas cuyas variedades cultivadas, de las que se cosecha su fruto maduro o inmaduro, poseen usos culinarios indistinguibles (son los zapallos, calabacines, zapallitos, auyamas, ahuyamas, pipianes, ayotes, etc.). Es la especie a la que pertenecen las variedades de fruto más grande, entre las que se encuentran las calabazas gigantes utilizadas en los concursos de tamaños, y en el Cono Sur de América la variedad «zapallito» (Cucurbita maxima var. zapallito) es la más consumida inmadura como verdura de estación. Posee una subespecie silvestre, Cucurbita maxima subsp. andreana (a veces encontrada con su nombre binomial y anterior nombre de especie, Cucurbita andreana), que se distribuye desde el centro de Argentina hasta Uruguay, de la que incluso desde varios kilómetros de distancia puede llegar el polen a las variedades cultivadas de su propia especie haciendo que sus semillas se desarrollen como plantas de fruto amargo y no comestible. No hibrida con las demás especies.
Biología, diferenciación de las demás especies y cultivo en Cucurbita pepo, C. maxima, C. moschata, C. argyrosperma.
Las poblaciones silvestres en Cucurbita maxima subsp. andreana.
Se han desarrollado muchos cultivares de Cucurbita maxima. Al igual que en C. pepo, las plantas existen con un hábito arbustivo que es particularmente evidente en las plantas jóvenes, pero las plantas más viejas crecen de forma silvestre.
El calabacín, un cultivar común, se puede asar, hornear y hacer puré en sopas, entre una variedad de usos de relleno, al igual que la calabaza. Es extremadamente popular, especialmente como sopa, en Brasil, Colombia y África.
Todas las calabazas gigantes (más de 100 libras o 45 kilogramos) son de esta especie, incluidas las calabazas más grandes jamás documentadas, que han alcanzado un tamaño de 2,624 libras (1,190 kg).
La semilla de C. maxima se usa en el tratamiento de parásitos en animales.
Luego del libro de Linneo (1753) tomado como punto de partida de la nomenclatura botánica moderna, libro del que se tomó el nombre de género Cucurbita, fue Antoine Nicolas Duchesne (1747-1827), quien trabajaba en Francia, el primero que intentó de forma sistemática cruzar varios cultígenos del género, concluyendo que entre sus accesions había tres especies biológicas (comunidades reproductivas), a una de ellas la llamó Cucurbita maxima (Duchesne 1786[1]).[2] Décadas más tarde, Charles Naudin estudió la cruzabilidad dentro de Cucurbita y confirmó los hallazgos de Duchesne (Naudin 1856[3]), en 1896 agregaría la descripción de la especie Cucurbita andreana a partir de semillas de una Cucurbita silvestre enviada desde Uruguay por el colector E. André, de quien tomó el epíteto.
Los estudios de cruzas concluyeron, como los locales informaban, que la cultivada Cucurbita maxima y la silvestre Cucurbita andreana podían hibridar libremente entre sí por lo que pertenecían a la misma especie biológica (comunidad reproductiva), pero no fue hasta 1982 que el taxónomo Filov recircunscribió el concepto taxonómico de Cucurbita maxima como una comunidad reproductiva, de forma de agregar en su composición de organismos a las poblaciones silvestres, y dentro de ella nombró los conceptos taxonómicos de una subespecie silvestre y una domesticada, con sus propios caracteres distintivos, siendo la silvestre presumiblemente ancestro de la cultivada.
Las dos subespecies de Filov (1982) son:
Las variedades cultivadas poseen una gran variación en los caracteres de su fruto, lo cual ha resultado en numerosos intentos de clasificación infraespecífica, que en general no han ganado aceptación debido a que no reflejan relaciones genéticas o no consideran la variación mundial en los caracteres (Paris y Maynard 2008[4]). Ver las descripciones y los problemas de nomenclatura en Calabazas, calabacines, zapallos, zapallitos y nombres afines.
Es originaria de América, donde se desarrolla de forma silvestre en Argentina y Uruguay, en poblaciones agrupadas bajo el nombre de Cucurbita maxima subsp. andreana.
Los registros más antiguos de su cultivo se encuentran en la cultura Las Vegas, en la península de Santa Elena (Ecuador).[cita requerida] Estos vestigios fueron estudiados en los años setenta y ochenta por la arqueóloga estadounidense Karen Stother.[cita requerida] Los restos más antiguos hallados en la costa de Perú datan de más de 6000 a. C.[5] y hace 2 mil años ya era domesticada por la Cultura Mochica.[cita requerida] Luego de los viajes de Colón fue introducida en época temprana en Europa junto con las demás Cucurbita cultivadas y de ahí al resto del mundo.
Como es general en cucurbitáceas se desarrolla mejor a 25-30ºC y muere con las heladas, junto con C. pepo poseen los cultivares más tolerantes a las temperaturas más frescas, mientras que C. argyrosperma y C. moschata son las que poseen los cultivares más tolerantes a las temperaturas más altas.[cita 1] El resto como en las demás especies, en Cucurbita pepo, C. maxima, C. moschata, C. argyrosperma.
Cucurbita maxima es el nombre científico de una especie de plantas cucurbitáceas originaria de zonas templadas del sur de América, que junto con otras especies emparentadas (Cucurbita pepo, C. moschata, C. argyrosperma) forman un grupo de especies de calabazas cuyas variedades cultivadas, de las que se cosecha su fruto maduro o inmaduro, poseen usos culinarios indistinguibles (son los zapallos, calabacines, zapallitos, auyamas, ahuyamas, pipianes, ayotes, etc.). Es la especie a la que pertenecen las variedades de fruto más grande, entre las que se encuentran las calabazas gigantes utilizadas en los concursos de tamaños, y en el Cono Sur de América la variedad «zapallito» (Cucurbita maxima var. zapallito) es la más consumida inmadura como verdura de estación. Posee una subespecie silvestre, Cucurbita maxima subsp. andreana (a veces encontrada con su nombre binomial y anterior nombre de especie, Cucurbita andreana), que se distribuye desde el centro de Argentina hasta Uruguay, de la que incluso desde varios kilómetros de distancia puede llegar el polen a las variedades cultivadas de su propia especie haciendo que sus semillas se desarrollen como plantas de fruto amargo y no comestible. No hibrida con las demás especies.
Jättikurpitsa eli talvisquash (Cucurbita maxima) on kurkkukasvien heimoon kuuluva köynnös, josta on jalostettu lukuisia erinäköisiä lajikkeita ja muotoja.
Jättikurpitsa on maassa kiemurteleva köynnös, joka kasvaa viisi metriä pitkäksi varsin nopeasti. Sen kukat ovat yksineuvoisia, mutta samassa yksilössä on sekä hede- että emikukkia. Hyönteiset hoitavat pölytyksen, ja saman yksilön eri kukat voivat pölyttää toisensa.[1] Kukat ovat keltaisia, ja niiden viisi terälehteä ovat kasvaneet kiinni toisiinsa tötteröksi. Heteitä on kolme. Lehdet ovat yksinkertaiset (eivät siis koostu lehdyköistä) ja voivat olla ehjä- tai lovilaitaiset.[2]
Jättikurpitsa on alkujaan kotoisin Etelä-Amerikasta, mutta se on levinnyt ihmisen mukana lähes kaikkialle maailmaan. Se leviää toisinaan luontoon viljelykarkulaisena.[2]
Jättikurpitsa eli talvisquash (Cucurbita maxima) on kurkkukasvien heimoon kuuluva köynnös, josta on jalostettu lukuisia erinäköisiä lajikkeita ja muotoja.
Cucurbita maxima
Le potiron (Cucurbita maxima) est une plante de la famille des Cucurbitacées originaire des régions tropicales d'Amérique du Sud.
Le potiron est largement cultivé comme plante potagère pour son fruit comestible à maturité. Le terme désigne aussi ce fruit consommé comme légume. C'est l'une des cinq espèces de courges les plus couramment cultivées.
Le mot potiron est attesté en français dès 1476, où il désigne un type de champignons avant de prendre son acception actuelle au XVIe siècle[1].
Cette espèce est originaire du sud d'Amérique du Sud (Argentine, Uruguay)[1]. Elle est largement cultivée dans tous les pays chauds et tempérés.
Cette plante a été introduite en Europe et en Chine par les Portugais au XVIe siècle, comme toutes les courges (Cucurbita), d'ailleurs souvent confondues entre elles et même avec les gourdes ou calebasse (Lagenaria), déjà connues en Europe depuis l'Antiquité[1]. C'est à Charles Naudin que l'on doit la distinction entre les espèces et les variétés de potirons[2].
Il ne faut pas confondre les potirons et les citrouilles qui appartiennent à deux espèces différentes.
Dans le langage courant, le terme de citrouille (courge de l'espèce Cucurbita pepo et de la sous-espèce Cucurbita pepo subsp. pepo) est plus ou moins synonyme de potiron (courge de l'espèce Cucurbita maxima). Ce sont tous deux des cucurbitacées, autrement dit, des courges.
La citrouille est de forme ronde et de couleur orange. Son pédoncule est dur et fibreux, avec cinq côtes anguleuses, sans renflements à son point d'attache. Sa chair est filandreuse. C'est elle que l'on utilise à Halloween.
Le potiron est plus ou moins aplati, sa couleur va d'un orange rougeâtre au vert foncé. Son pédoncule est tendre et spongieux, cylindrique et évasé près du fruit. La chair du potiron est plus sucrée, savoureuse et moins filandreuse que celle de la citrouille.
Dans le langage courant, ces différents termes sont souvent confondus. Le mot « courge » est un terme générique qui peut s'appliquer à toutes les variétés cultivées du genre Cucurbita. Si l'on veut être plus précis, voici les termes admis pour désigner les variétés des différentes espèces cultivées :
C'est une plante herbacée annuelle à longues tiges très vigoureuses, rampantes, éventuellement grimpantes, qui s'accrochent par des vrilles à tout support.
Les feuilles sont grandes, entières, cordiformes, à nervation palmée, formant cinq lobes arrondis.
Les fleurs à sexes séparés (plante monoïque) sont jaune orangé.
Les fruits sont très polymorphes. Ils varient, selon les variétés, par leur forme (sphérique plus ou moins aplatie, allongée, bosselée...), par leur taille (de moins d'un kilogramme à plus de 200 kg), par leur couleur à maturité (blanc, jaune, orange, rouge, vert, bleu-vert...). Un caractère spécifique est la section cylindrique du pédoncule, très gros et spongieux (subéreux). La chair est épaisse et de couleur jaune orangé.
Les graines légèrement bombées, ovales, lisses, sont blanches et assez grandes : de 2 à 3 cm de long.
On peut distinguer quatre groupes :
Le tableau ci-dessous indique les principaux pays producteurs de citrouilles, courges et potirons (données globalisées)[4]:
Tous les potirons se reproduisent par semis.
Les graines aplaties, sont plus ou moins grandes selon les variétés. On en compte trois à dix au gramme. La durée germinative est de quatre à cinq ans. La levée est complète après neuf jours.
D'origine tropicale, le potiron exige de la chaleur artificielle s'il est semé avant mai. En Europe, c'est à partir du mois d'avril que les potirons ou potimarrons se cultivent. [5]Avec les gelées, les tiges et les fruits se désorganisent.
Les terres légères de jardin sont aptes à cette culture ; les tas de compost s'y prêtent très bien ; mais en général, avant de planter, il est utile de creuser des poquets ensuite remplis de terreau ou de compost siliceux.
Les semis sur couche tiède en avril avec repiquage sous châssis froid et plantation en fin mai sont les plus employés pour la production de fruits précoces.
Le potiron doit être arrosé régulièrement car cette plante nécessite beaucoup d'eau.
Il s'écoule six mois entre le semis et la récolte.
Les potirons se récoltent à complète maturité et se consomment cuits. Très légers en calories et concentrés en micronutriments, ils peuvent être préparés de très nombreuses manières comme légume ou comme dessert : en soupe, en purée, en gratin, en tarte, en tourte, en confiture...., voire en glace.
Le potiron peut se conserver sans difficulté de six mois à un an dans un endroit tempéré et sec (intérieur de maison par exemple).
Cette plante, tout comme la citrouille, est l'emblème d'une fête traditionnelle nord-américaine, Halloween.
Selon la revue de l'Agence Fruits et Légumes Frais[6], Walt Disney a alimenté la confusion : dans Cendrillon, un de ses dessins animés les plus célèbres, la fée transforme un potiron en un magnifique carrosse, alors qu'elle-même, comme dans le texte original du conte de Charles Perrault, parle d'une citrouille.
Cucurbita maxima
Le potiron (Cucurbita maxima) est une plante de la famille des Cucurbitacées originaire des régions tropicales d'Amérique du Sud.
Le potiron est largement cultivé comme plante potagère pour son fruit comestible à maturité. Le terme désigne aussi ce fruit consommé comme légume. C'est l'une des cinq espèces de courges les plus couramment cultivées.
A caiota[1] ou cabaceira confeiteira[2] (Cucurbita maxima) é unha cabaceira (planta herbácea anual espontánea) cultivada polo seu froito elipsoide duns sesenta centímetros de diámetro, que é empregado coma decorativo e co que se fai o cabelo de anxo, coñecida como caiota, calacú ou cabaza. Tamén se cultiva polas follas, flores e sementes.
É unha planta anual, herbácea, vivaz e vistosa de talos flexébeis e rubideiros. Ten follas cordiformes, pentalobuladas, de gran tamaño e nervaduras ben marcadas; presenta abundante vilosidade en follas e talo. As flores son amarelas ou alaranxadas, de pétalos carnosos, monoicas. O froito é un tipo de baga chamada pepónide; presenta gran variación (polimorfismo); pode ser alongado ou esférico, de cor verde opalescente a rubio intenso, pasando por un crisol do ámbito das cores amareladas. A polpa é de cor amarela-arrubiada, mesta, de textura firme e de sabor doce. O seu recendo é característico, particularmente rechamangueiro polo que se emprega culinariamente en gran medida.
Contén no seu interior numerosas carabuñas ovais, convexas, lisas, de 2 a 3 cm de longo, que á súa vez conteñen unha polpa abrancazada e comestíbel; as chamadas pebidas de cabaza que se toman coma aperitivo.
É orixinaria das Américas, onde se desenvolve de xeito silvestre no Cono Sur e Mesoamérica. Os rexistros máis antigos do seu cultivo atópanse na cultura das Vegas, no Cantón Santa Elena, no Ecuador. Estes vestixios foron estudados nos anos setenta e oitenta do século XX pola arqueóloga estadounidense Karen Stother. Os restos máis antigos achados na costa do Perú datan de máis de 6000 a. C.[3] Hai dous mil anos xa era domesticada pola cultura moche, no Perú. Axiña foi introducida en Europa (finais do século XVI), onde pola semellanza de planta e froito confundiuse inicialmente coas cabazas de orzas[4] (Lagenaria siceraria) (Cucurbita ten flores amarelas e Lagenaria brancas, os dous xéneros non hibridan). Hoxe cultívase extensamente en rexións temperadas e subtropicais de todo o mundo.
A caiota medra de semente con facilidade. Cómpore coidar a selección da mesma, pois espontaneamente híbrida con otras especies de Cucurbita, e incluso con outros xéneros afíns. Depende en gran medida da polinización de abellas para dar froito. Prefire solos lixeiros, secos, aireados, silícicos, ben drenados, areentos e húmidos; non resiste xeadas nin secas aínda que atura moi ben temperaturas moi cálidas e frías. É unha planta bastante resistente pois é capaz de sobrevivir podas extremas remprazando ao pouco tempo con gomos en pólas perdidas. Colléitase arredor de seis meses trala plantación.
A flor e mailo froito da caiota consómense coma verdura; o froito consérvase, en condicións axeitadas de luz, temperatura e humidade ou condicións normais de presión e temperatura, até seis meses en boas condicións. É rica en betacaroteno e glicosa. Tamén contén cantidades significativas de ácido hialurónico, ácido pteroil-L-glutámico, cianopramina, dihidrocodeína, fenilalanina, retinol e riboflavina (vitamina B2).
Pódese consumir en conserva ou en compota, mediante o engadido de relas, cubos ou un tixolo (dependendo da cantidade de compota a realizar) de sodio ou potasio para neutralizar os ácidos producidos polo proceso da compostura, logrando así un sabor doce suave, para nada acedo. Pódense tamén elaborar sopas ou cremas e zumes. Coa polpa elabórase o doce coñecido coma cabelo de anxo.
O froito contén numerosas sementes (pebidas de cabaza), as cales presentan polpa branca comestíbel que se consomen coma pebidas delouradas e torradas con sal sen que se queimen (chamadas pepitas en México e pipas en España). Tómanse coma aparitivo ou lambonada e outórganselle propiedades curativas e preventivas no ámbito da medicina natural.
As caiotas ou calacús empréganse coma decoración en varias festividades cristiano-pagás relacionada, como o Samaín de Galicia e Irlanda, o Día dos Mortos de México ou o internacional Halloween estadounidense.
Botella moche (amerindia) representando unha caoita. Museo Larco, en Lima (Perú).
A caiota ou cabaceira confeiteira (Cucurbita maxima) é unha cabaceira (planta herbácea anual espontánea) cultivada polo seu froito elipsoide duns sesenta centímetros de diámetro, que é empregado coma decorativo e co que se fai o cabelo de anxo, coñecida como caiota, calacú ou cabaza. Tamén se cultiva polas follas, flores e sementes.
Hoberski banjowc (Cucurbita maxima) je rostlina ze swójby banjowcowych rostlinow (Cucurbitaceae).
Hoberski banjowc (Cucurbita maxima) je rostlina ze swójby banjowcowych rostlinow (Cucurbitaceae).
Cucurbita maxima Duchesne, 1786 è una pianta erbacea annuale della famiglia delle Cucurbitaceae,[1] detta comunemente zucca, zucca gialla o zucca dolce.
La zucca è originaria dell'America latina, dove già nel 1200 a.C. era molto conosciuta e ampiamente coltivata. Fu introdotta in America settentrionale dagli europei, e in queste zone si differenziò sia per la forma sia per le utilizzazioni. In Europa è stata introdotta solo di recente, durante il XVI secolo.[2]
Ha le seguenti caratteristiche botaniche: fusto rampicante; foglie cuoriformi e lobate; fiori sessuati grandi di colore giallo con 5 petali; frutti rotondi di grandi dimensioni, a superficie liscia o rugosa di colore verde grigio, giallo o arancione, polpa di colore giallo o arancione.
Le varietà italiane di zucca maggiormente diffuse sono:
È una coltura da pieno campo, piuttosto esigente per quanto riguarda lo spazio occupato e il fabbisogno di elementi nutritivi. Esistono anche varietà rampicanti che hanno ingombri minori. La semina si effettua tra aprile e maggio. Prima di seminare o trapiantare piantine di zucca è bene lavorare il terreno ed effettuare una ricca concimazione di fondo. I lavori che si effettuano durante la coltivazione sono la sarchiatura, la cimatura e l'irrigazione estiva. Può valer la pena durante il ciclo colturale una seconda concimazione, oltre a quella iniziale.
Della zucca si raccoglie anche il fiore, che si mangia soprattutto fritto in pastella. Bisogna però fare attenzione a lasciare i fiori femminili e qualche fiore maschile che fornisca il polline per fecondarli.
La raccolta viene effettuata in autunno e le zucche si conservano a lungo durante l'inverno, è importante saper riconoscere le zucche mature (per farlo si può guardare il picciolo seccare). Le zucche vanno raccolte mature, a differenza delle zucchine, in cui il frutto si consuma acerbo.
Le malattie da funghi che colpiscono più frequentemente questa specie sono l'oidio (causato da Erysiphe cichoracearum e dal Sphaerotheca fuliginea), la peronospora (causata da Pseudoperonospora cubensis), la muffa grigia (causata da Botrytis cinerea), il nerume (causato da Alternaria alternata). Tra gli insetti, il parassita più importante è un afide, l'Aphis gossypii.
Cucurbita maxima Duchesne, 1786 è una pianta erbacea annuale della famiglia delle Cucurbitaceae, detta comunemente zucca, zucca gialla o zucca dolce.
Cucurbita maxima (binomen ab Antonio Nicolao Duchesne anno 1786 statutum) est species plantarum sub climate tropico in America australi orta, ibi et alibi propter fructus edules culta.
Cucurbita maxima (binomen ab Antonio Nicolao Duchesne anno 1786 statutum) est species plantarum sub climate tropico in America australi orta, ibi et alibi propter fructus edules culta.
Didysis moliūgas (Cucurbita maxima) – moliūginių (Cucurbitaceae) šeimos augalas, priklausantis moliūgo (Cucurbita) genčiai. Kilęs iš Pietų Amerikos (Andų kalnų), bet po Amerikos kolonizacijos išplatintas Šiaurės Amerikoje, Azijoje, Europoje.
Augalas žolinis, stiebas šliaužiojantis. Lapai dideli, skiautėti, šiurkštūs. Žiedai dideli, vienanamiai, geltoni ar oranžiniai. Vaisiai dideli, įvairių spalvų ir formų – sferiški ir netaisyklingi, gumburiuoti ir lygūs, tamsiai žali, geltoni, dryžuoti, oranžiniai.
Mėgsta lengvą, sausą, gerai vėdinamą dirvą. Neatsparus šalnoms ir sausroms. Lengvai kryžminasi su kitais moliūgais. Išveista daug varietetų.
Didysis moliūgas plačiai vartojamas kulinarijoje, ypač Amerikos žemyne. Valgomas įdarytas, naudojamas troškiniams, garnyrams. Valgomos paskrudintos sėklos. Išskobti ir džiovinti vaisiai naudojami kaip ritualiniai reikmenys.
De reuzenpompoen (Cucurbita maxima) is een plant uit de komkommerfamilie (Cucurbitaceae). De soort verschilt van de andere pompoensoorten in de bijna ronde, bij de vruchtaanzet niet verbrede vruchtstelen en door vezelvrij, bij het koken uiteenvallend vruchtvlees. Deze soort heeft minder warmte nodig en kan daarom ook in gematigde klimaten als zomervrucht worden geteeld.
De vrucht kan een doorsnede bereiken van wel 1 m en een gewicht van 70 kg. De vrucht is bolrond met een afgeplatte boven- en onderkant. De vrucht wordt vaak gebruikt als sier in huis en tuin en op tentoonstellingen. De stengels kunnen 10 m lang worden. De plant heeft ranken om mee te klimmen.
Ook kan van jonge vruchten, als ze 5-10 kg zwaar zijn, jam gemaakt worden en kunnen ze net als de komkommer, augurk en courgette als smaakdrager worden gebruikt. Het meest geschikte ras hiervoor is 'goliath'. Het ras 'gele reuzenpompoen' is hier vanwege het meer vezelige vruchtvlees minder geschikt voor.
De kleinere, Japanse rassen met een gewicht van 2-4 kg hebben een betere smaak. Er is een Japans ras met oranje kleur, zeer stevig vruchtvlees en een zoete smaak. Ook is er een groenkleurig ras, wel kastanjepompoen genoemd, dat een iets pittige, kastanje-achtige smaak heeft en stevig okerkleurig vruchtvlees.
De Hokkaido-pompoen (Cucurbita maxima var. hubbaridianna) is een van het Japanse eiland Hokkaido stammende kleine variëteit van de reuzenpompoen . Het is een kleine breedronde, oranjerode of donkergroene pompoen met een gewicht van 1-2 kg. De schil van deze vrucht, kan in tegenstelling tot de meeste andere pompoenen ook worden opgegeten. Het vruchtvlees heeft een nootachtige smaak en een stevige consistentie en bevat nauwelijks merkbare vezels.
De tot dan toe in Japan onbekende reuzenpompoen werd in 1878 door Amerikaanse boeren naar Hokkaido gebracht. Daar werd uit de harde en smaakloze variëteit 'hubbart' de 'kuri aji' (Japans voor kastanjesmaak) geteeld. Sinds 1990 wordt dit ras ook in Europa verbouwd en is hij regelmatig in de handel verkrijgbaar.
De reuzenpompoen (Cucurbita maxima) is een plant uit de komkommerfamilie (Cucurbitaceae). De soort verschilt van de andere pompoensoorten in de bijna ronde, bij de vruchtaanzet niet verbrede vruchtstelen en door vezelvrij, bij het koken uiteenvallend vruchtvlees. Deze soort heeft minder warmte nodig en kan daarom ook in gematigde klimaten als zomervrucht worden geteeld.
De vrucht kan een doorsnede bereiken van wel 1 m en een gewicht van 70 kg. De vrucht is bolrond met een afgeplatte boven- en onderkant. De vrucht wordt vaak gebruikt als sier in huis en tuin en op tentoonstellingen. De stengels kunnen 10 m lang worden. De plant heeft ranken om mee te klimmen.
Ook kan van jonge vruchten, als ze 5-10 kg zwaar zijn, jam gemaakt worden en kunnen ze net als de komkommer, augurk en courgette als smaakdrager worden gebruikt. Het meest geschikte ras hiervoor is 'goliath'. Het ras 'gele reuzenpompoen' is hier vanwege het meer vezelige vruchtvlees minder geschikt voor.
De kleinere, Japanse rassen met een gewicht van 2-4 kg hebben een betere smaak. Er is een Japans ras met oranje kleur, zeer stevig vruchtvlees en een zoete smaak. Ook is er een groenkleurig ras, wel kastanjepompoen genoemd, dat een iets pittige, kastanje-achtige smaak heeft en stevig okerkleurig vruchtvlees.
De Hokkaido-pompoen (Cucurbita maxima var. hubbaridianna) is een van het Japanse eiland Hokkaido stammende kleine variëteit van de reuzenpompoen . Het is een kleine breedronde, oranjerode of donkergroene pompoen met een gewicht van 1-2 kg. De schil van deze vrucht, kan in tegenstelling tot de meeste andere pompoenen ook worden opgegeten. Het vruchtvlees heeft een nootachtige smaak en een stevige consistentie en bevat nauwelijks merkbare vezels.
De tot dan toe in Japan onbekende reuzenpompoen werd in 1878 door Amerikaanse boeren naar Hokkaido gebracht. Daar werd uit de harde en smaakloze variëteit 'hubbart' de 'kuri aji' (Japans voor kastanjesmaak) geteeld. Sinds 1990 wordt dit ras ook in Europa verbouwd en is hij regelmatig in de handel verkrijgbaar.
Kjempegresskar (Cucurbita maxima) er en art i gresskarfamilien. Kjempegresskaret stammer fra den ville gresskarplanten Cucurbita andreana.
Kjempegresskar (Cucurbita maxima) er en art i gresskarfamilien. Kjempegresskaret stammer fra den ville gresskarplanten Cucurbita andreana.
Dynia olbrzymia (Cucurbita maxima Duchesne) – gatunek rośliny z rodziny dyniowatych. Pochodzi z Ameryki Środkowej i Południowej. Były uprawiane już 3000 lat przed naszą erą. Główne rejony uprawy to obecne tereny Meksyku, Gwatemali i południowe rejony USA. Na tym obszarze występują dzikie gatunki C. lundelliana Bailey oraz C. martinezii Bailey. Niektóre źródła podają że dynie były znane i uprawiane już 5000 - 7000 lat p.n.e. Gatunki Cucurbita trafiły do Europy za pośrednictwem hiszpańskich żeglarzy, potem rozprzestrzeniły się na inne kontynenty.
W Polsce uprawiana jako roślina jednoroczna, czasami (rzadko) dziczejąca (efemerofit)[3].
Dynie są roślinami jednopiennymi, owadopylnymi. Jako pierwsze rozwijają się kwiaty męskie. Stopień nasilenia żeńskości zależy od odmiany. Dynie, podobnie do pozostałych dyniowatych, dość dobrze znoszą zapylanie własnym pyłkiem (nie występuje zjawisko silnej depresji wsobnej). Umożliwia to prowadzenie chowu wsobnego przez wiele pokoleń. Depresja wsobna najsilniej przejawia się w plonie nasion.
Izolowanie i sztuczne zapylanie dyniowatych jest stosunkowo proste z powodu ich dużych kwiatów. Przeznaczone do zapylenia kwiaty izoluje się za pomocą spinaczy (np. spinacze fryzjerskie) na dzień przed rozwinięciem płatków, lub za pomocą waty, którą owija się pąk. Do wnętrza kwiatów mogą także wgryzać się owady (żukowate) przenoszące pyłek. Zapylenie dyni należy przeprowadzać w ciągu pierwszych 8–12 dni kwitnienia kwiatów żeńskich, przy czym jeden kwiat można zapylać 2 razy. Dynie zapyla się w polu, ponieważ źle znoszą zapylanie w warunkach uprawy w szklarni lub tunelach foliowych (w przeciwieństwie do pozostałych dyniowatych ). Zapylenie należy przeprowadzić w godzinach porannych. Pyłek zasycha bowiem już przed południem. Kwiaty zapylane do 7 rano dają ok. 50% owoców, a zapylane po 10 już tylko 7%. Można uzyskać lepsze wyniki jeśli zapyla się pierwsze kwiaty żeńskie. Od wysiewu do zakwitania upływa w zależności od warunków od 4 do 6 tygodni.
Dynia olbrzymia (Cucurbita maxima Duchesne) – gatunek rośliny z rodziny dyniowatych. Pochodzi z Ameryki Środkowej i Południowej. Były uprawiane już 3000 lat przed naszą erą. Główne rejony uprawy to obecne tereny Meksyku, Gwatemali i południowe rejony USA. Na tym obszarze występują dzikie gatunki C. lundelliana Bailey oraz C. martinezii Bailey. Niektóre źródła podają że dynie były znane i uprawiane już 5000 - 7000 lat p.n.e. Gatunki Cucurbita trafiły do Europy za pośrednictwem hiszpańskich żeglarzy, potem rozprzestrzeniły się na inne kontynenty.
W Polsce uprawiana jako roślina jednoroczna, czasami (rzadko) dziczejąca (efemerofit).
Cucurbita maxima, conhecida popularmente como abóbora-menina, abóbora-gigante, abóbora-grande e cuieira, é uma planta da família das cucurbitáceas. Possui um grande fruto, cuja casca é utilizada para se fazer cuias, tigelas etc.[1]
A Universidade de Ulm lista, em seu banco de dados, as seguintes subespécies:[2]
Variedades de C. maxima ssp. andreana da Argentina[3]
Cucurbita maxima, conhecida popularmente como abóbora-menina, abóbora-gigante, abóbora-grande e cuieira, é uma planta da família das cucurbitáceas. Possui um grande fruto, cuja casca é utilizada para se fazer cuias, tigelas etc.
Dovleacul sau bostanul sau cucurbăta (Cucurbita maxima) este o plantă erbacee anuală cultivată pentru fructul, florile și semințele sale.
Cucurbita maxima este o plantă anuală cu tulpină flexibilă și agățătoare. Are frunze cordiforme (în formă de inimă), pentalobulate, de mărime mare și cu nervuri bine marcate; prezintă o abundentă pilozitate pe frunze și tulpină. Florile sunt galbene și cărnoase. Fructul prezintă o mare variație (polimorfism): poate fi ovoidal sau sferic, de culoare verde sau portocaliu intens. Pulpa fructului este galbenă-portocalie, densă și cu gust dulce.
Dovleacul conține în interior numeroase semințe ovale, convexe și netede, de 2–3 cm lungime, care la rândul lor conține un miez alb și comestibil. Mărimea dovleacului variază între 25–40 cm diametru, deși există și cazuri excepționale. Există varietăți de vară având fructul de culoare deschisă și semințe mai moi (varietate care se conservă puțin timp) și varietăți de iarnă care sunt mai seci și mai dulci, folosite în produsele de cofetărie (durata de conservare este mai lungă).
Este originară din America de sud, unde crește de formă sălbatică în Conul Sud. A fost introdusă într-o epocă timpurie în Europa (sfârșitul sec. XVI), ușurința hibridizării sale l-a făcut să fie confundat cu dovlecii peregrinilor (Lagenaria siceraria). Azi se cultivă pe mari suprafețe în regiuni temperate din toată lumea.
C. maxima încolțește din semințe cu ușurință. Trebuie ca semințele să fie selecționate, pentru ca hibridează ușor cu alte specii de Curcubita, și cu alte specii înrudite. Preferă soluri ușoare, cu umiditate, nu rezistă la secetă nici la îngheț.
În unele țări floarea se consuma ca legumă; fructul se conservă, în condiții adecvate de lumină, temperatură și umiditate, până la 6 luni în condiții bune. Este bogat în β-carotină și glucoză. Semințele sunt cunoscute sub numele de semințe de dovleac și li se atribuie proprietăți medicinale în medicina naturistă.[1] Semințele sunt bogate în minerale, în special zinc, motiv pentru care Organizația Mondială a Sănătății recomandă consumul lor zilnic.[2] Acestea reprezintă o sursă bună de vitamina K.
Dovleacul se folosește în ritualele din Ziua morților din mai multe țări americane (Statele Unite ale Americii, Mexic, Guatemala etc.)
Dovleacul sau bostanul sau cucurbăta (Cucurbita maxima) este o plantă erbacee anuală cultivată pentru fructul, florile și semințele sale.
Cucurbita maxima este o plantă anuală cu tulpină flexibilă și agățătoare. Are frunze cordiforme (în formă de inimă), pentalobulate, de mărime mare și cu nervuri bine marcate; prezintă o abundentă pilozitate pe frunze și tulpină. Florile sunt galbene și cărnoase. Fructul prezintă o mare variație (polimorfism): poate fi ovoidal sau sferic, de culoare verde sau portocaliu intens. Pulpa fructului este galbenă-portocalie, densă și cu gust dulce.
Dovleacul conține în interior numeroase semințe ovale, convexe și netede, de 2–3 cm lungime, care la rândul lor conține un miez alb și comestibil. Mărimea dovleacului variază între 25–40 cm diametru, deși există și cazuri excepționale. Există varietăți de vară având fructul de culoare deschisă și semințe mai moi (varietate care se conservă puțin timp) și varietăți de iarnă care sunt mai seci și mai dulci, folosite în produsele de cofetărie (durata de conservare este mai lungă).
Floare de dovleacTekvica obrovská[1][2] alebo tekvica veľkoplodá[3] (lat. Cucurbita maxima) je jednoročná kultúrna rastlina z čeľade tekvicovité (Cucurbitaceae). Pochádza z Ameriky, kde bola pestovaná Inkami.
Má plazivú byľ, ktorá dorastá do dĺžky až 10 m a vytvára úchytné korene. Listy srdcovitého tvaru striedavo vyrastajú, je to jednodomá rastlina. Žlté až oranžové kvety rastú na stopkách. Samčie kvety sú v pazušných zväzočkovitých súkvetiach, samičie rastú jednotlivo. Rastlina je citlivá na mráz, pri teplote nižšej ako 0 °C zomiera. Plodom je bobuľa rôzneho tvaru a farby, dosahuje hmotnosť približne 34 kg, zriedkavo až 400 kg (odroda 'Atlantic Giant').
Tekvica veľkoplodá je pôvodom zo Západnej hemisféry, odkiaľ sa rozšírila a dnes sa pestuje aj v Európe, Ázii, Austrálii a na Novom Zélande. Najväčšími producentmi sú USA, Mexiko, India a Čína. Ročne sa v USA vypestuje až 1,5 milióna ton.
Tekvica veľkoplodá má rozsiahle využitie. V poľnohospodárstve sa používa ako krmovina, na výrobu oleja zo semien a rôznych jedál a pod. Na Halloween sa tradične pripravujú vyrezávané tekvice.
Tekvica obrovská alebo tekvica veľkoplodá (lat. Cucurbita maxima) je jednoročná kultúrna rastlina z čeľade tekvicovité (Cucurbitaceae). Pochádza z Ameriky, kde bola pestovaná Inkami.
Jättepumpa (Cucurbita maxima)[1] är en gurkväxtart som beskrevs av Antoine Nicolas Duchesne. Enligt Catalogue of Life[1][2] och Dyntaxa[3] ingår Jättepumpa i släktet pumpor och familjen gurkväxter. Arten förekommer tillfälligt i Sverige, men reproducerar sig inte.[3]
Arten delas in i följande underarter:[1]
Jättepumpa (Cucurbita maxima) är en gurkväxtart som beskrevs av Antoine Nicolas Duchesne. Enligt Catalogue of Life och Dyntaxa ingår Jättepumpa i släktet pumpor och familjen gurkväxter. Arten förekommer tillfälligt i Sverige, men reproducerar sig inte.
Helvacı kabağı (Cucurbita maxima), kabakgiller (Cucurbitaceae) familyasından bir kabak türü.
Meyvesi küremsidir ya da basık küremsidir. Üzeri dilimli, pürtüklü veya düz, kirli sarı ya da kırmızımtırak renklidir. Etli kısmı sarı-turuncu renkte olup, genellikle tatlı yapılarak yenir.
İki çenekliler ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz.Cucurbita maxima là một loài thực vật có hoa trong họ Cucurbitaceae. Loài này được Duchesne mô tả khoa học đầu tiên năm 1786.[1]
Cucurbita maxima là một loài thực vật có hoa trong họ Cucurbitaceae. Loài này được Duchesne mô tả khoa học đầu tiên năm 1786.
Мякоть гигантской тыквы вкусна и питательна. Она используется для приготовления начинки пирогов (pumpkin pie), консервируется и может долго храниться при глубокой заморозке без ухудшения качества продукта. Благодаря тому, что мякоть гигантской тыквы имеет очень малую волокнистость и сладковатый вкус, она идеальна для приготовления супов и каш детского питания.
Гигантская тыква и обыкновенная тыква являются одним из основных и излюбленных атрибутов в праздник Хэллоуин. Очищенная и подсвеченная изнутри тыква называется светильником Джека
Мякоть гигантской тыквы вкусна и питательна. Она используется для приготовления начинки пирогов (pumpkin pie), консервируется и может долго храниться при глубокой заморозке без ухудшения качества продукта. Благодаря тому, что мякоть гигантской тыквы имеет очень малую волокнистость и сладковатый вкус, она идеальна для приготовления супов и каш детского питания.
Гигантская тыква и обыкновенная тыква являются одним из основных и излюбленных атрибутов в праздник Хэллоуин. Очищенная и подсвеченная изнутри тыква называется светильником Джека