The spider family Linyphiidae (sheetweb weavers) has a worldwide distribution and includes 4461 described species according to Platnick (2013), making it the second most species-rich spider family after the Salticidae (jumping spiders). The greatest number of linyphiid species are found in north temperate regions. Nearly a thousand linyphiid species are known to occur in North America north of Mexico, making Linyphiidae the most diverse spider family in this region, since only a few hundred salticids occur here.(Draney and Buckle 2005; Bradley 2013).
Many of the larger linyphiids are in the subfamily Linyphiinae, a group that includes around a third of linyphiids, among them several very familiar North American representatives such as the Hammock Spider (Pityohyphantes costatus), the Bowl and Doily Spider (Frontinella communis), and the Filmy Dome Spider (Neriene radiata). Around two thirds of linyphiids are placed in the subfamily Erigoninae ("dwarf sheetweavers"), which were formerly treated as the "micryphantids". Dwarf sheetweaver are among the world's smallest spiders, some of them measuring less than 1 mm long when fully grown. Dwarf sheetweavers either build inconspicuous webs near the ground or no web at all. They are most often noticed when ballooning: when conditions are just right (most often in autumn when the sun creates a warm rising air current), thousands of tiny ballooning spiders may drift down together and coat a fence or field with silk. This silk coating ("gossamer") is composed of thousands of thin silk strands. Close examination of a gossamer sheet can reveal hundreds of spiders running about trailing silk (and often becoming airborne again). (Bradley 2013)
Linyphiids often have large chelicerae with numerous teeth that can be seen under moderate magification. The eight small eyes are usually positioned far up on the face, above the tall clypeus that is typical of this group. The combination of tall chelicerae and high clypeus gives sheetweb weavers a a distinctive face. Some dwarf sheetweaver males have unusual head morphologies with horns, lumps, or pits. This ornamentation is related to mating. Females may grasp these head ornamentations with their fangs during mating and in a few species the pits have been shown to contain numerous glands, which may secrete female attractants. (Bradley 2013)
Linyphiids construct semi-permanent webs consisting of one or more horizontal sheets of silk which are often supported above and below by auxiliary support lines. The spider generally hangs upside down beneath the primary sheet (or near the edge). There is usually a tangle of knockdown threads either above and/or below the sheet. The knockdown threads intercept flying insects, which blunder into them and are slowed or tumble down onto the sheet. Similar threads under the sheet may act to warn the spider of approaching danger or prey emerging from below. When a prey item strikes the web, the spider rushes out to capture it. Because the spider is beneath the sheet, it bites through the web to capture and subdue the prey, which is then pulled through the web, wrapped with more silk, and consumed. The sheet web silk is generally not sticky, but the prey is slowed by the difficulty of walking over the netlike sheet interspersed with trip lines. (Draney and Buckle 2005; Bradley 2013)
Most linyphiids live in leaf litter or on the ground, but some (especially larger species) build webs in vegetation. Both myrmecophiles (ant associates) and cavernicoles (cave-dwellers) are known. Linyphiids generally feed on small, soft bodied arthropods, especially collembolans and flies. They are found in nearly all habitats, but are most diverse and abundant in more mesic to hydric (i.e., wetland) areas and are prominent in northern peatlands. Most species are univoltine or annual (one generation/year), but multivoltine (more than one generation/year) and merovoltine (more than one year/generation) life histories are also common. Adults of most species are present for just a brief period each year, but some multivoltine and merovoltine species are active as adults during most or all of the year. Most species overwinter as juveniles or adults—some are even active under snow in winter—but a few overwinter as eggs. (Draney and Buckle 2005) Draney and Buckle (2005) reviewed the biology of linyphiids and cite key references as of 2005.
Linyphiidae is a large and taxonomically difficult family. Identification of genera and species is not for the faint of heart, but Draney and Buckle (2005) provide keys to the genera occurring in North America north of Mexico (and references for generic revisions where available). Although some genera have been recently revised, most have not. Several known genera and many species remain undescribed. Draney and Buckle (2005) reviewed the taxonomic history of North American linyphiids and provided a compilation of key references. Paquin and Dupérré (2003, 2006) illustrate all linyphiid species known from Quebec, providing a valuable resource for identifying linyphiids elsewhere in northern and eastern North America as well. LinyGen (Hormiga et al. 2008) is an online resource that includes illustration of all linyphiid genera worldwide.
Los linífidos (Linyphiidae) son una familia d'arañes araneomorfes, que formen parte de la superfamilia de los araneoideos (Araneoidea), xuntu con trece families más ente les que destaquen, pol so númberu d'especies: Araneidae, Theridiidae y Tetragnathidae. [1]
Los línifidos són la familia más estensa en númberu de xéneros, con 587 (a 31 d'avientu de 2011) y la segunda en númberu d'especies tres los saltícidos. Son datos que pueden camudar bien rápido yá que apaecen nueves especies, sía porque s'afayaron nuevos exemplares, sía porque se describieron exemplares almacenaos nes diverses colecciones qu'entá tán por ser estudiaes. Probablemente la complexidá y diversidá d'esta familia faiga que nos próximos años prodúzanse cambeos na so taxonomía.
Constrúin unes carauterístiques telarañes en forma de cobertor o de fueya. Nel Reinu Xuníu tamién les denomina arañes del dineru (money spiders), yá que esiste la superstición que si ves a estes arañes corriendo cerca, ye que llegó momentu de consiguir ropa nuevo, lo que significa bona suerte nos negocios.
Los xéneros más comunes son Neriene, Lepthyphantes, Erigone, Eperigone, Bathyphantes, Troglohyphantes, y el xéneru monotípicu Tennesseellum. Son de les arañes más abondoses nes rexones templaes, y tamién son abondoses nel trópicu.
Pola so bayura, presenten una distribución por tol mundu. En Noruega reparáronse linífidos caminando enriba de la nieve con tempeaturas per debaxo de los -7°C.
Siguiendo la propuesta de Andrei V. Tanasevitch, esta familia subdividise en 6 subfamilies:
El cladograma según el (n'inglés)Tree of Life Project ye'l siguiente:
|-----------Pimoinae (Dubiarareneinae (?)) | | |--Linyphiini | |--Linyphiinae--| | |--| |--Micronetini (?) | | | | |--| |--Erigoninae | | | |--| |-----Mynogleninae | |--------Stemonyphantinae
Los linífidos (Linyphiidae) son una familia d'arañes araneomorfes, que formen parte de la superfamilia de los araneoideos (Araneoidea), xuntu con trece families más ente les que destaquen, pol so númberu d'especies: Araneidae, Theridiidae y Tetragnathidae.
Los línifidos són la familia más estensa en númberu de xéneros, con 587 (a 31 d'avientu de 2011) y la segunda en númberu d'especies tres los saltícidos. Son datos que pueden camudar bien rápido yá que apaecen nueves especies, sía porque s'afayaron nuevos exemplares, sía porque se describieron exemplares almacenaos nes diverses colecciones qu'entá tán por ser estudiaes. Probablemente la complexidá y diversidá d'esta familia faiga que nos próximos años prodúzanse cambeos na so taxonomía.
Constrúin unes carauterístiques telarañes en forma de cobertor o de fueya. Nel Reinu Xuníu tamién les denomina arañes del dineru (money spiders), yá que esiste la superstición que si ves a estes arañes corriendo cerca, ye que llegó momentu de consiguir ropa nuevo, lo que significa bona suerte nos negocios.
Los xéneros más comunes son Neriene, Lepthyphantes, Erigone, Eperigone, Bathyphantes, Troglohyphantes, y el xéneru monotípicu Tennesseellum. Son de les arañes más abondoses nes rexones templaes, y tamién son abondoses nel trópicu.
Els linífids (Linyphiidae) són una família d'aranyes araneomorfes.[2] Fou descrita per primera vegada per John Blackwall l'any 1859.[1]
Els linífids formen part de la família més extensa en nombre de gèneres, amb 611 i la segona en nombre d'espècies, amb 4.591 (xifres amb data del 10 d'abril de 2019),[2] després dels saltícids que tenen unes 6.126 espècies i 635 gèneres.[3] Aquestes dades canvien molt ràpidament perquè apareixen noves espècies, sigui perquè s'han descobert nous exemplars, sigui perquè s'han descrit exemplars emmagatzemats en les diverses col·leccions que encara estan pendents de ser estudiades; la família encara és poc coneguda per la seva complexitat i diversitat i en els propers anys hi haurà més canvis en la taxonomia.
Construeixen unes peculiars teranyines en forma de llençol o de fulla. En el Regne Unit també les anomenen aranyes dels diners (money spiders), ja que existeix la superstició que si veus aquesta aranya corrent al teu costat, és que ha arribat el moment de tenir roba nova, el que significa bona sort en els negocis.
Alguns dels gèneres més comuns són Neriene, Lepthyphantes, Erigone, Eperigone, Bathyphantes, Troglohyphantes, Palliduphantes i el gènere monotípic Tennesseellum. Són de les aranyes més abundants en les regions temperades, tot i que també són abundants en el tròpic.
Per la seva abundor, presenten una distribució per tot el món i també una important presència en els territoris d'àmbit català. A Noruega s'han observat linífids caminant damunt la neu amb temperatures per sota els -7 °C.
Segons el World Spider Catalog amb data de 10 d'abril de 2019, aquesta família té reconeguts 611 gèneres i 4.591 espècies de les quals 198 pertanyen al gènere Agyneta, 198 a Walckenaeria i 165 Lepthyphantes, els gèneres de linífids amb més espècies descrites.[2] El creixement dels darrers anys és considerable ja que el 20 de novembre de 2006 hi havia reconeguts 569 gèneres i 4.252 espècies.[2]
Seguint la proposta d'Andrei V. Tanasevitch,[4] la família Liniphidae se subdivideix en 6 subfamílies:
De les xifres de gèneres es dedueix que els linifins, els erigonins i els micronetins, contenen la major part de les espècies de la família. Algunes espècies conegudes són Frontinella communis, Neriene radiata i Florinda coccinea.
El cladograma segons el Tree of Life Project és el següent:
|-----------Pimoinae (Dubiarareneinae (?)) | | |--Linyphiini | |--Linyphiinae--| | |--| |--Micronetini (?) | | | | |--| |--Erigoninae | | | |--| |-----Mynogleninae | |--------Stemonyphantinae
Segons el World Spider Catalog versió 19.0 (2018), existeixen els següents gèneres fòssils:[5]
Els linífids havien format part de la superfamília dels araneoïdeus (Araneoidea), al costat de tretze famílies més entre les quals cal destacar pel seu nombre d'espècies, els mateixos linífids, els aranèids, els terídids i els nestícids.
Les aranyes, tradicionalment, havien estat classificades en famílies que van ser agrupades en superfamílies. Quan es van aplicar anàlisis més rigorosos, com la cladística, es va fer evident que la major part de les principals agrupacions utilitzades durant el segle XX no eren compatibles amb les noves dades. Actualment, els llistats d'aranyes, com ara el World Spider Catalog, ja ignoren la classificació de superfamílies.[6][7]
Els linífids (Linyphiidae) són una família d'aranyes araneomorfes. Fou descrita per primera vegada per John Blackwall l'any 1859.
Els linífids formen part de la família més extensa en nombre de gèneres, amb 611 i la segona en nombre d'espècies, amb 4.591 (xifres amb data del 10 d'abril de 2019), després dels saltícids que tenen unes 6.126 espècies i 635 gèneres. Aquestes dades canvien molt ràpidament perquè apareixen noves espècies, sigui perquè s'han descobert nous exemplars, sigui perquè s'han descrit exemplars emmagatzemats en les diverses col·leccions que encara estan pendents de ser estudiades; la família encara és poc coneguda per la seva complexitat i diversitat i en els propers anys hi haurà més canvis en la taxonomia.
Construeixen unes peculiars teranyines en forma de llençol o de fulla. En el Regne Unit també les anomenen aranyes dels diners (money spiders), ja que existeix la superstició que si veus aquesta aranya corrent al teu costat, és que ha arribat el moment de tenir roba nova, el que significa bona sort en els negocis.
Alguns dels gèneres més comuns són Neriene, Lepthyphantes, Erigone, Eperigone, Bathyphantes, Troglohyphantes, Palliduphantes i el gènere monotípic Tennesseellum. Són de les aranyes més abundants en les regions temperades, tot i que també són abundants en el tròpic.
Per la seva abundor, presenten una distribució per tot el món i també una important presència en els territoris d'àmbit català. A Noruega s'han observat linífids caminant damunt la neu amb temperatures per sota els -7 °C.
Plachetnatkovití (Linyphiidae) jsou bohatou čeledí pavouků, která zahrnuje kolem 4000 popsaných druhů, z nichž v Čechách se jich vyskytuje asi 300.
Významným společným rysem plachetnatek je jednotný tvar kloubovitě pohyblivé části samčího makadla zvané paracymbium (Je to osamostatněný úsek lodičkovitého posledního článku makadla, které ve své dutině uzavírá rozmnožovací orgán – bulbus.). U celé čeledi toto paracymbium připomíná tvarem písmeno U. Chelicery plachetnatek jsou dobře vyvinuty a jejich žlábky, do kterých se přiklápí drápkovitý článek, lemují četné zoubky, délka těla kolísá od 0,8 do 12 mm.
Základem sítě plachetnatek je zpravidla vodorovná pavučinová plachetka (odtud pochází název čeledi), na jejíž spodní straně je pavouk zavěšen hřbetem dolů za koncové drápky noh. Kromě plachetky jsou na sítích patrná i dlouhá svislá vlákna, která slouží k vypínání plachetky a jako nárazová zóna pro létající hmyz.
U plachetnatek existuje veliká vzájemná tolerance mezi samicí a samečkem – samec často tráví dlouhou dobu před kopulací v samiččině síti, aniž by došlo k jeho napadení.
Na severní polokouli tvoří plachetnatky početnou složku jeskynní fauny – těmto rodům zcela scházejí oči (rody Troglohyphanthes a Stygohyphantes)
Obrázky, zvuky či videa k tématu plachetnatkovití ve Wikimedia Commons
Plachetnatkovití (Linyphiidae) jsou bohatou čeledí pavouků, která zahrnuje kolem 4000 popsaných druhů, z nichž v Čechách se jich vyskytuje asi 300.
Významným společným rysem plachetnatek je jednotný tvar kloubovitě pohyblivé části samčího makadla zvané paracymbium (Je to osamostatněný úsek lodičkovitého posledního článku makadla, které ve své dutině uzavírá rozmnožovací orgán – bulbus.). U celé čeledi toto paracymbium připomíná tvarem písmeno U. Chelicery plachetnatek jsou dobře vyvinuty a jejich žlábky, do kterých se přiklápí drápkovitý článek, lemují četné zoubky, délka těla kolísá od 0,8 do 12 mm.
Základem sítě plachetnatek je zpravidla vodorovná pavučinová plachetka (odtud pochází název čeledi), na jejíž spodní straně je pavouk zavěšen hřbetem dolů za koncové drápky noh. Kromě plachetky jsou na sítích patrná i dlouhá svislá vlákna, která slouží k vypínání plachetky a jako nárazová zóna pro létající hmyz.
U plachetnatek existuje veliká vzájemná tolerance mezi samicí a samečkem – samec často tráví dlouhou dobu před kopulací v samiččině síti, aniž by došlo k jeho napadení.
Na severní polokouli tvoří plachetnatky početnou složku jeskynní fauny – těmto rodům zcela scházejí oči (rody Troglohyphanthes a Stygohyphantes)
Die Baldachinspinnen oder Deckennetzspinnen (Linyphiidae) sind eine Familie der Echten Webspinnen (Araneomorphae) und gehören dort zur Überfamilie der Radnetzspinnen (Araneoideae). Die Familie umfasst weltweit 618 Gattungen und 4667 Arten.[1] (Stand: August 2020)
Sie werden derzeit in sechs Unterfamilien eingeteilt. In Mitteleuropa sind ca. 500 Arten nachgewiesen.
Diese meist nur 1,5 bis 3 mm großen Spinnen werden meist nur im Morgentau anhand ihrer Netze wahrgenommen, die sie häufig in Bodennähe in Wiesen oder in der Strauchschicht, horizontal und leicht gewölbt wie ein Baldachin, weben. Auffällig sind auch die Fäden im Spätsommer und Herbst, mit denen sie sich im Wind fortbewegen; sowie die Winteraktivität einiger Zwergspinnen (Unterfamilie Erigoninae).
Die Färbung der Baldachinspinnen tarnt sie gegenüber ihren Feinden, wenn sie unter ihren horizontal gespannten Netzen hängen. Die nach oben weisende Bauchseite ist dunkler gefärbt und gegen den Boden nur schwer zu erkennen. Der Rücken dagegen ist heller gefärbt, so dass er gegen den hellen Himmel ebenfalls wenig Kontrast aufweist.
Der Baldachin, in dessen Mitte die Deckennetzspinnen auf der Unterseite sitzen, wird von unten durch Fäden gespannt. Nach oben ziehen die Spinnen klebrige „Absturzfäden“, in denen sich die Beute verfängt. Häufig schüttelt die Spinne ihre Beute aus diesen Fäden auf das darunter liegende Netz; die Leimfäden in der Decke und in den Absturzfäden spielen dabei nicht bei allen Gattungen eine gleich große Rolle. Die Spinne beißt dann mit ihren Cheliceren durch das Netz in die Beute und betäubt diese. Abschließend beißt sie ein Loch in die Decke und zerrt ihre Beute zum Verzehr durch extraintestinalen Verdauung nach unten. Die beschädigte Decke und die Absturzfäden werden erst nach der Nahrungsaufnahme repariert.
Das Netz der Baldachin- oder Deckennetzspinnen weist entfernte Ähnlichkeiten mit den Netzen der Trichterspinnen (Agelenidae), v. a. der Labyrinthspinnen (Agalena), die mehrere Decken übereinander weben, und mit denen der Kugelspinnen (Theridiidae), auch Haubennetzspinnen genannt, auf. Diese weben klebrige, aufgelockerte und diffuse Decken. Die Lauerstellung der Baldachinspinnen ist jedoch deutlich von diesen unterscheidbar.
Geschlechtsreife Männchen weben selten eigene Netze, sondern begeben sich auf die Suche nach einem Weibchen. Noch längere Zeit nach der mehrere Stunden dauernden Paarung lebt das Männchen mit dem Weibchen im selben Netz, hält sich allerdings eher am Netzrand auf.
Die Familie ist weltweit verbreitet und besiedelt ganz unterschiedliche Lebensräume aller Klimazonen, von den Tropen (Kongo: Labullula annulipes) über Strände (im Seetang), Himalaya (Piniphantes himalayensis) bis an die arktischen Küsten. Die mit Abstand artenreichsten und am weitesten verbreiteten sind die nahezu „allgegenwärtigen“ Gattungen Erigone, Bathyphantes, Leptyphantes und Walckenaeria (=Walckenaera). In Mitteleuropa außerordentlich häufig sind Erigone atra und Bathyphantes gracilis.
Im Unterschied zu anderen Spinnengruppen, bei denen sich nur die Jungtiere mit Hilfe eines „Flugfadens“ vom Wind verfrachten lassen, um bei zu großer Populationsdichte der Konkurrenz und dem Kannibalismus durch Artgenossen zu entgehen, fliegen bei den Arten in der Familie Linyphiidae auch die erwachsenen Tiere zu Tausenden vom Sommer bis in den Winter, wobei dies eine erfolgreiche Strategie zur Verbreitung darstellt. Die Spinnen strecken dazu ihren Hinterleib in die Luft und produzieren einen sogenannten Flugfaden. Ist der Faden lang genug, wird er vom Wind erfasst und transportiert die Spinne. Dieser Vorgang wird Luftschiffen oder im Englischen ballooning genannt. Erwärmt sich die ruhige Winterluft über dem Boden durch Sonneneinstrahlung im Winter rasch, lassen sich die Spinnen emporheben und verfrachten. Sie fallen dadurch besonders im Spätsommer („Altweibersommer“) und im Winter auf. Sie können kurzzeitig massenhaft auftreten.
Beim Transport durch die Luft erreichen Baldachinspinnen Höhen von mehreren Tausend Metern und fliegen bis zu mehreren Hundert Kilometer weit. So wurden sie aus Flugzeugen gefangen und Charles Darwin berichtete 1832 in seinem Tagebuch, 100 km vor der Küste Südamerikas hätten sich unzählige kleine Spinnen in der Takelage seines Forschungsschiffes verfangen. Inzwischen weiß man, dass sie die Höhe und Flugdauer durch die Länge ihres Fadens anpassen können. Allerdings überleben nur die wenigsten ihre Reisen. Die meisten landen auf dem Wasser, in ungeeigneten Lebensräumen oder werden von Vögeln gefressen. Der britische Volksmund kennt die luftverfrachteten Spinnen unter dem Namen money spider, die, wenn sie auf einem landet, finanzielles Glück bescheren soll („neue Kleider webt“).
Derzeit wird die Familie nach Andrei V. Tanasevitch in sieben Unterfamilien eingeteilt:
Kladogramm[2]
N.N.Stemonyphantinae
Mynogleninae
Linyphiini
Micronetini (?)
Pimoinae (Dubiarareneinae (?))
Die Baldachinspinnen oder Deckennetzspinnen (Linyphiidae) sind eine Familie der Echten Webspinnen (Araneomorphae) und gehören dort zur Überfamilie der Radnetzspinnen (Araneoideae). Die Familie umfasst weltweit 618 Gattungen und 4667 Arten. (Stand: August 2020)
Sie werden derzeit in sechs Unterfamilien eingeteilt. In Mitteleuropa sind ca. 500 Arten nachgewiesen.
Линифиялар (лат. Linyphiidae) — майда жөргөмүштөрдүн бир тукуму.
Linyphiidae, spiders commonly known as sheet weavers (from the shape of their webs), or money spiders (in the United Kingdom, Ireland, Australia, New Zealand, and in Portugal, from the superstition that if such a spider is seen running on one, it has come to spin the person new clothes, meaning financial good fortune) is a family of very small spiders comprising 4706 described species in 620 genera worldwide.[2] This makes Linyphiidae the second largest family of spiders after the Salticidae. The family is poorly understood due to their small body size and wide distribution; new genera and species are still being discovered throughout the world. The newest such genus is Himalafurca from Nepal, formally described in April 2021 by Tanasevitch.[2] Since it is so difficult to identify such tiny spiders, there are regular changes in taxonomy as species are combined or divided.
In Linyphiidae, the clypeus is normally over twice as high as the diameter of the anterior median eyes. The chelicerae have lateral stridulating ridges and lack lateral condyles.[6]
The legs are long and thin, and bear macrosetae. The abdomen is usually oval or elongated.[7]
Spiders of this family occur nearly worldwide. In Norway many species have been found walking on snow at temperatures of down to -7 °C.
While these spiders are light enough to utilize ballooning for travel,[8] they are limited by the physics of an often turbulent atmosphere and microclimate.[9] For this reason ballooning spiders have little control over where they land,[10] leading to a high mortality rate for the practice and its predominant usage by spiderlings and juveniles. The travel of money spiders by ballooning likely contributes to their vast distribution and speciation.
The Pimoidae are the sister group to the Linyphiidae.[1]
There are six subfamilies, of which Linyphiinae (the sheetweb spiders), Erigoninae (the dwarf spiders), and Micronetinae, contain the majority of described species.
Many species have been described in monotypic genera, especially in the Erigoninae, which probably reflects the scientific techniques traditionally used in this family.[1] Common genera include Neriene, Lepthyphantes, Erigone, Eperigone, Bathyphantes, Troglohyphantes, the monotypic genus Tennesseellum and many others. These are among the most abundant spiders in the temperate regions, although many are also found in the tropics. The generally larger bodied members of the subfamily Linyphiinae are commonly found in classic "bowl and doily" webs or filmy domes. The usually tiny members of the Erigoninae are builders of tiny sheet webs. These tiny spiders (usually 3 mm or less) commonly balloon even as adults and may be very numerous in a given area on one day, only to disappear the next. Some males of the erigonines are exceptional, with their eyes set up on mounds or turrets. This reaches an extreme in some members of the large genus Walckenaeria, where several of the male's eyes are placed on a stalk taller than the carapace.
A few spiders in this family include:
As of May 2021, the World Spider Catalog accepts the following genera:[2]
Bowl and doily spider, Frontinella communis
Blacktailed red sheetweaver, Florinda coccinoa
Florinda coccinoa eyes
Sheet weaver's web in morning dew
Sheet weaver's web
Linyphiidae, spiders commonly known as sheet weavers (from the shape of their webs), or money spiders (in the United Kingdom, Ireland, Australia, New Zealand, and in Portugal, from the superstition that if such a spider is seen running on one, it has come to spin the person new clothes, meaning financial good fortune) is a family of very small spiders comprising 4706 described species in 620 genera worldwide. This makes Linyphiidae the second largest family of spiders after the Salticidae. The family is poorly understood due to their small body size and wide distribution; new genera and species are still being discovered throughout the world. The newest such genus is Himalafurca from Nepal, formally described in April 2021 by Tanasevitch. Since it is so difficult to identify such tiny spiders, there are regular changes in taxonomy as species are combined or divided.
Money spiders are known for drifting through the air via a technique termed “ballooning”. Within the agriculture industry, Money spiders are regarded as biological control agents against pest species like aphids and springtails.Los linífidos (Linyphiidae) son una familia de arañas araneomorfas, que forman parte de la superfamilia de los araneoideos (Araneoidea), junto con trece familias más entre las que destacan, por su número de especies: Araneidae, Theridiidae y Tetragnathidae.
Los línifidos son la familia más extensa en número de géneros, con 587 (a 31 de diciembre de 2011) y la segunda en número de especies tras los saltícidos. Son datos que pueden cambiar muy rápidamente ya que aparecen nuevas especies, sea porque se han descubierto nuevos ejemplares, sea porque se han descrito ejemplares almacenados en las diversas colecciones que aún están por ser estudiadas. Probablemente la complejidad y diversidad de esta familia haga que en los próximos años se produzcan cambios en su taxonomía.
Construyen unas características telarañas en forma de manta o de hoja. En el Reino Unido también se les denomina arañas del dinero (money spiders), ya que existe la superstición de que si se ve a estas arañas corriendo cerca, es que ha llegado momento de conseguir ropa nueva, lo que significa buena suerte en los negocios.
Los géneros más comunes son Neriene, Lepthyphantes, Erigone, Eperigone, Bathyphantes, Troglohyphantes, y el género monotípico Tennesseellum. Son de las arañas más abundantes en las regiones templadas, y también son abundantes en el trópico.
Por su abundancia, presentan una distribución por todo el mundo. En Noruega se han observado linífidos caminando encima de la nieve con temperaturas por debajo de los -7°C.
Siguiendo la propuesta de Andrei V. Tanasevitch, esta familia se subdivide en 6 subfamilias:
El cladograma según el Tree of Life Project es el siguiente:
|-----------Pimoinae (Dubiarareneinae (?)) | | |--Linyphiini | |--Linyphiinae--| | |--| |--Micronetini (?) | | | | |--| |--Erigoninae | | | |--| |-----Mynogleninae | |--------Stemonyphantinae
Los linífidos (Linyphiidae) son una familia de arañas araneomorfas, que forman parte de la superfamilia de los araneoideos (Araneoidea), junto con trece familias más entre las que destacan, por su número de especies: Araneidae, Theridiidae y Tetragnathidae.
Los línifidos son la familia más extensa en número de géneros, con 587 (a 31 de diciembre de 2011) y la segunda en número de especies tras los saltícidos. Son datos que pueden cambiar muy rápidamente ya que aparecen nuevas especies, sea porque se han descubierto nuevos ejemplares, sea porque se han descrito ejemplares almacenados en las diversas colecciones que aún están por ser estudiadas. Probablemente la complejidad y diversidad de esta familia haga que en los próximos años se produzcan cambios en su taxonomía.
Construyen unas características telarañas en forma de manta o de hoja. En el Reino Unido también se les denomina arañas del dinero (money spiders), ya que existe la superstición de que si se ve a estas arañas corriendo cerca, es que ha llegado momento de conseguir ropa nueva, lo que significa buena suerte en los negocios.
Los géneros más comunes son Neriene, Lepthyphantes, Erigone, Eperigone, Bathyphantes, Troglohyphantes, y el género monotípico Tennesseellum. Son de las arañas más abundantes en las regiones templadas, y también son abundantes en el trópico.
Riippuhämähäkit (Linyphiidae) on valtava hämähäkkiheimo, jonka lajit tekevät sotkuisen näköiset verkkonsa vaakatasoon. Heimoon kuuluu maailmanlaajuisesti 581 suvussa yli 4300 lajia[1]. Suomessakin lajeja on tavattu lähes 70 eri suvusta[2]. Useimmat lajit ovat varsin pienikokoisia ja lajinmääritys vaatii lähes aina eläimen tutkimista mikroskoopin alla.
Valtavan lajimäärän takia heimon lajisto on monimuotoinen. Raajat voivat olla lyhyet tai melko pitkät; eivät yleensä kuitenkaan kolmea kertaa ruumista pidemmät. Silmiä on kahdeksan ja ne ovat asettuneet kahteen neljän silmän riviin. Eturuumis on yleensä pitkänomainen ja takaruumis naaraalla melko pyöreä ja kookkaammilla lajeilla usein kirjava, koiraiden takaruumis on yleensä sylinterinmuotoinen.[3] [4]
Riippuhämähäkkien seitissä ei ole nähtävissä samaan tapaan selvää rakennetta kuin vaikkapa ristihämähäkeillä. Seitti on viritetty vaakatasoon ja sen yläpuolella on pystysuuntaisia estelankoja. Saalistus toimii siten, että hyönteinen lentää estelankoihin ja putoaa verkkoon, jonka alapinnalla hämähäkki itse oleskelee selkä alaspäin.
Suomen yleisimmäksi hämähäkkilajiksi arvioitu kolmioriippuhämähäkki (Linyphia triangularis) kuuluu riippuhämähäkkien heimoon.[5][6]
Riippuhämähäkit (Linyphiidae) on valtava hämähäkkiheimo, jonka lajit tekevät sotkuisen näköiset verkkonsa vaakatasoon. Heimoon kuuluu maailmanlaajuisesti 581 suvussa yli 4300 lajia. Suomessakin lajeja on tavattu lähes 70 eri suvusta. Useimmat lajit ovat varsin pienikokoisia ja lajinmääritys vaatii lähes aina eläimen tutkimista mikroskoopin alla.
Valtavan lajimäärän takia heimon lajisto on monimuotoinen. Raajat voivat olla lyhyet tai melko pitkät; eivät yleensä kuitenkaan kolmea kertaa ruumista pidemmät. Silmiä on kahdeksan ja ne ovat asettuneet kahteen neljän silmän riviin. Eturuumis on yleensä pitkänomainen ja takaruumis naaraalla melko pyöreä ja kookkaammilla lajeilla usein kirjava, koiraiden takaruumis on yleensä sylinterinmuotoinen.
Riippuhämähäkkien seitissä ei ole nähtävissä samaan tapaan selvää rakennetta kuin vaikkapa ristihämähäkeillä. Seitti on viritetty vaakatasoon ja sen yläpuolella on pystysuuntaisia estelankoja. Saalistus toimii siten, että hyönteinen lentää estelankoihin ja putoaa verkkoon, jonka alapinnalla hämähäkki itse oleskelee selkä alaspäin.
Suomen yleisimmäksi hämähäkkilajiksi arvioitu kolmioriippuhämähäkki (Linyphia triangularis) kuuluu riippuhämähäkkien heimoon.
Les Linyphiidae sont une famille d'araignées aranéomorphes[1].
Les espèces de cette famille se rencontrent sur tous les continents sauf l'Antarctique[1].
Les Linyphiidae sont des araignées de très petite taille. La famille est beaucoup plus diversifiée dans les régions froides. Ses membres tissent des toiles en nappe, sans retraite, éventuellement surmontée d'un réseau enchevêtré sous lequel se tient l'araignée en position renversée. Elles se déplacent souvent par ballooning. Les plus grandes espèces sont habituellement dotées de dessin abdominaux.
La famille reste relativement mal connue; de nouvelles espèces sont décrites régulièrement. Parmi les genres les plus connus, on peut noter Florinda, Frontinella, Neriene, Lepthyphantes, Erigone, Mermessus, Bathyphantes, Troglohyphantes, Tennesseellum ou Walckenaeria.
Cette famille est connue depuis le Crétacé[2].
Selon World Spider Catalog (version 23.0, 01/04/2022)[3] :
Selon World Spider Catalog (version 20.5, 2020)[2] :
Cette famille a été décrite par Blackwall en 1859.
Cette famille rassemble 4 719 espèces dans 623 genres actuels[1].
Les Linyphiidae sont une famille d'araignées aranéomorphes.
Baldahinski pauci (Linyphiidae), druga po redu najbrojnija porodica pauka na svijetu kojoj pripada 601 rod[1]. Zbog svoje veoma malene veličine poznati su i kao patuljasti pauci.
Pauci ove porodice rašireni su širom cijelog svijeta uključujući i polarne krajeve gdje su u stanju kretati se i po snijegu do -7°C.
Baldahinski pauci (Linyphiidae), druga po redu najbrojnija porodica pauka na svijetu kojoj pripada 601 rod. Zbog svoje veoma malene veličine poznati su i kao patuljasti pauci.
Pauci ove porodice rašireni su širom cijelog svijeta uključujući i polarne krajeve gdje su u stanju kretati se i po snijegu do -7°C.
Linyphiidae adalah famili laba-laba yang terdiri dari lebih dari 4.300 spesies dalam 578 genus. Famili ini merupakan famili laba-laba terbesar kedua setelah famili Salticidae.
Laba-laba di famili ini dapat ditemui di berbagai belahan dunia. Di Norwegia banyak spesies yang berjalan di salju pada suhu hingga -7 °C.
Linyphiidae adalah famili laba-laba yang terdiri dari lebih dari 4.300 spesies dalam 578 genus. Famili ini merupakan famili laba-laba terbesar kedua setelah famili Salticidae.
Linyphiidae (Blackwall, 1859) è una famiglia di ragni appartenente all'infraordine Araneomorphae.
A novembre 2020 comprende 619 generi e 4671 specie[2], ponendosi, fra le famiglie di ragni, al secondo posto per numero di generi e per numero di specie, inferiore solo alla più vasta famiglia dei Salticidae.
A causa della difficoltà nell'identificare correttamente ragni di così piccole dimensioni, la sistematica di questa famiglia è soggetta a continui rivolgimenti, cambi e accorpamenti di genere, cambi di sottofamiglie, e acquisizioni continue di nuove specie[3].
Il nome deriva dal greco λινυφικός, linyphikòs cioè che tesse il lino, per la sottigliezza e diafanità della ragnatela, ed il suffisso -idae, che designa l'appartenenza ad una famiglia.
Sono noti comunemente come ragni tessitori di foglie, in quanto tessono preferibilmente la tela fra le foglie degli arbusti e della vegetazione bassa. Nel Regno Unito, Irlanda e Portogallo sono noti anche come ragni portatori di soldi, in quanto vederli camminare su abiti propri nuovi, secondo la superstizione, significa ricchezze in arrivo.
Le dimensioni superano raramente i 3 millimetri, hanno aspetto rotondeggiante anche da adulti, hanno spesso abitudini nomadi: da un giorno all'altro si trasferiscono anche di parecchi metri. Alcuni maschi della sottofamiglia Erigoninae hanno gli occhi posizionati su piccole sporgenze del capo, a guisa di piccoli periscopi, fino a giungere all'estremo, in alcune specie del genere Walckenaeria Blackwall, 1833, dove alcuni occhi sono posizionati su un sottile gambo ad un livello più alto del cefalotorace.
Prediligono luoghi ombrosi anche se non troppo umidi, ma essendo altamente adattabili, hanno colonizzato ogni nicchia ecologica e ogni habitat del nostro pianeta.
Pressoché cosmopoliti, si adattano anche a temperature abbastanza rigide.
Attualmente, a novembre 2020, si compone di 619 generi e 4671 specie[2] o, secondo Tanasevitch, a novembre 2020 di 613 generi e 4670 specie[3], suddivisi in sette sottofamiglie:
I Pimoidae sono considerati una famiglia con molte caratteristiche in comune con i Linyphiidae[1].
Linyphiidae (Blackwall, 1859) è una famiglia di ragni appartenente all'infraordine Araneomorphae.
A novembre 2020 comprende 619 generi e 4671 specie, ponendosi, fra le famiglie di ragni, al secondo posto per numero di generi e per numero di specie, inferiore solo alla più vasta famiglia dei Salticidae.
A causa della difficoltà nell'identificare correttamente ragni di così piccole dimensioni, la sistematica di questa famiglia è soggetta a continui rivolgimenti, cambi e accorpamenti di genere, cambi di sottofamiglie, e acquisizioni continue di nuove specie.
Gaubtatinkliai (lot. Linyphiidae, angl. Money spiders, Line weaving spiders, Sheet-web weavers, vok. Baldachinspinnen, Deckennetzspinnen, Zwergspinnen, pranc. Araignées à baldaquin) – vorų (Araneae) šeima.
Šie vorai tarp žolių, dirvos įdubimuose, ant medžių ir krūmų šakų įsirengia šiek tiek išgaubtus kupolą ar lietsargį primenančius gaudomuosius tinklus. Virš gaubtuvo, sudarančio tankiai supintų siūlų dangą, vorai nutiesia beveik nematomas gijas. Skrisdamas vabzdys į jas atsitrenkia ir nukrenta ant gaubtuvo, kur įsivelia lipniuose jo siūluose. Apatinėje tinklo pusėje esantys pritvirtinimo siūlai laiko gaubtuvą gerai įtemptą. Voras tupi apatinėje dangos pusėje nugara žemyn. Tokioje pozoje jis vos pastebimas, nes apatinė tamsioji pusė susilieja su dirvos ir šakų fonu, o viršutinė, šviesesnioji, sunkiai įžiūrima dangaus fone. Auką pačiumpa prakąsdamas dangalą. Tačiau kai kurios įkritusios skruzdėlės (Lasius, Formica) sugeba iš spąstų pabėgti arba pasipriešina puolančiam vorui.
Rudenį šie vorai savo voratinkliais, primenančiais nedidelius baltus skrandžius debesėlius, persikrausto iš vienos vietos į kitą („bobų vasara“).
Tai gausi, visame pasaulyje paplitusi vorų šeima, kurioje žinoma 562 gentys ir 4263 rūšys. Lietuvoje yra 170 rūšių.
Linyphiidae sp.
Linyphiidae sp.
Linyphiidae sp.
Linyphiidae sp.
An Illustrated Catalog
Gaubtatinkliai (lot. Linyphiidae, angl. Money spiders, Line weaving spiders, Sheet-web weavers, vok. Baldachinspinnen, Deckennetzspinnen, Zwergspinnen, pranc. Araignées à baldaquin) – vorų (Araneae) šeima.
Šie vorai tarp žolių, dirvos įdubimuose, ant medžių ir krūmų šakų įsirengia šiek tiek išgaubtus kupolą ar lietsargį primenančius gaudomuosius tinklus. Virš gaubtuvo, sudarančio tankiai supintų siūlų dangą, vorai nutiesia beveik nematomas gijas. Skrisdamas vabzdys į jas atsitrenkia ir nukrenta ant gaubtuvo, kur įsivelia lipniuose jo siūluose. Apatinėje tinklo pusėje esantys pritvirtinimo siūlai laiko gaubtuvą gerai įtemptą. Voras tupi apatinėje dangos pusėje nugara žemyn. Tokioje pozoje jis vos pastebimas, nes apatinė tamsioji pusė susilieja su dirvos ir šakų fonu, o viršutinė, šviesesnioji, sunkiai įžiūrima dangaus fone. Auką pačiumpa prakąsdamas dangalą. Tačiau kai kurios įkritusios skruzdėlės (Lasius, Formica) sugeba iš spąstų pabėgti arba pasipriešina puolančiam vorui.
Rudenį šie vorai savo voratinkliais, primenančiais nedidelius baltus skrandžius debesėlius, persikrausto iš vienos vietos į kitą („bobų vasara“).
Tai gausi, visame pasaulyje paplitusi vorų šeima, kurioje žinoma 562 gentys ir 4263 rūšys. Lietuvoje yra 170 rūšių.
Linyphiidae sp.
Linyphiidae sp.
Linyphiidae sp.
Linyphiidae sp.
De hangmatspinnen of baldakijnspinnen (Linyphiidae) zijn een familie van spinnen die de naam danken aan de hangmat-achtige webben die ze maken.
Het is de op één na grootste spinnenfamilie met ongeveer 4400 soorten[1] waarvan er 300 in het noordwesten van Europa voorkomen (alleen de familie van de springspinnen is groter). Ze zijn 3-15 mm groot als ze volwassen zijn, en behoren niet tot de grootste spinnen. Hangmatspinnen worden ook wel dwergspinnen genoemd omdat veel soorten onooglijk klein blijven en slechts enkele millimeters bereiken. Hierdoor zijn ze moeilijk te bestuderen en worden veel oorspronkelijk tot deze familie gerekende spinnen tegenwoordig tot andere families gerekend, en vice versa.
Deze spinnen hebben forse cheliferen met scherpe tanden. Ze hebben poten, die met stevige borstels zijn bezet. Bij sommige soorten bevinden zich uitsteeksels op de kop, waarop zich de ogen bevinden.
Hangmatspinnen jagen niet maar maken een hangmat-achtig web waar ze ondersteboven onder hangen, of in een aan het web verbonden holletje, wachtend tot een prooidier in het web belandt. Als de spin de trillingen voelt komt hij snel in beweging en bijt de prooi van onderen door het web heen. Kleinere dieren als mieren kunnen soms nog wegkomen maar zwaardere dieren als kevers of vliegen zijn verloren. Nadat de prooi uitgeschakeld is trekt de spin de prooi meestal door het web heen.
Er zijn ook spinnen die boven op het hangmat-achtige web zitten, deze behoren tot andere families zoals de trechterspinnen of de kogelspinnen.
Hangmatspinnen kunnen natuurlijk niet vliegen, maar toch worden ze hoog in de lucht aangetroffen, zwevend aan een lange draad (ballooning). Dit komt bij wel meer spinnenfamilies voor, maar alleen bij zeer jonge en lichte spinnetjes die net het nest hebben verlaten; zie ook herfstdraad. Hangmatspinnen gebruiken hetzelfde trucje ook als volwassen spin, omdat ze zo klein en licht zijn. Dit zweven doen ze door een draad te laten vieren met de wind en als de draad lang genoeg is vliegen ze mee de lucht in. Van sommige soorten is bekend dat ze een hoogte van 10 kilometer(!) kunnen bereiken. Hierdoor zijn de hangmatspinnen belangrijke pioniersoorten en verspreiden ze zich veel sneller en verder dan andere spinnen. Ze komen vooral voor in noordelijke gematigde gebieden tot in de poolstreken, op stenen en tussen begroeiing.
Zie Lijst van hangmatspinnen voor het hoofdartikel over dit onderwerp.
De hangmatspinnen of baldakijnspinnen (Linyphiidae) zijn een familie van spinnen die de naam danken aan de hangmat-achtige webben die ze maken.
Mattevevere, dvergedderkopper eller baldakinspinnere (Linyphiidae) er en gruppe (familie) av edderkopper som tilhører undergruppen Entelegynae i gruppen Araneomorphae. Det er en svært artsrik gruppe som omfatter nær halvparten av de kjente, norske edderkoppartene. Det er beskrevet ca. 4300 arter fordelt på ca. 570 slekter, men mange nye oppdages stadig.
Små til middelsstore (1-10 mm), variabelt bygde edderkopper. En gruppe er slanke og langbeinte, og ligner små eksemplarer av kjeveedderkopper (Tetragnathidae). Ellers kan arter i denne svært formrike familien ligne på flere andre edderkoppfamilier, særlig kanskje på kamfotedderkopper (Theridiidae). De mørke artene i underfamilien Erigoninae er små edderkopper og er ofte omtalte som dvergedderkopper, hannene har ofte merkelige fremspring på hodet, med «periskoper», «øyne på stilk» og lignende. Særlig påfallende er dette hos den artsrike slekten Walckenaeria.
En meget artsrik gruppe er edderkopper med rund, svart bakkropp, rødlig eller brunlig forkropp og korte bein. Disse kan bare bestemmes på epigyn og pedipalper, det vil si kjønnsorganenes bygning.
Et kjennetegn på denne familien er av avstanden fra det fremste øyet til hodets fremkant er forholdsvis stor, mye mer enn to ganger øyets diameter («høy overleppe»).
Denne familiens arter kan finnes nesten over alt, men de er ikke så vanlige innendørs. De fleste lever på bakken, i mose og gress, blant visne planterester eller under steiner. I Norge er de med god margin den individ- og artsrikeste edderkoppgruppen i de fleste miljøer.
De er predatore og bygger små (noen centimeter i tverrmål), flate, teppelignende fangstnett lavt i vegetasjonen, disse har ofte tallrike silketråder som går på kryss og tvers over nettet. Edderkoppen henger vaktsomt i fangsnettet, ofte oppned (med buken opp). De er hurtige edderkopper og tar straks et eventuelt byttedyr. Om de blir forstyrret klatrer eller slipper de seg ned fra nettet. Dersom man går på en myr tidlig på morgonen etter duggfall får man en idé om hvor tallrike disse edderkoppene er, da nettene med dugg på er lette å se.
Kjønnsmodne hanner bygger sjeldent fangstnett, men vandrer vanligvis rundt på leting etter en hunn. De lever vanligvis ikke lenge etter en parring. Edderkopp-unger av denne familien sprer seg ofte ved å krype opp i et strå, spinne en lang silketråd og la vinden ta denne. Spinntråden er fliset opp i enden. Edderkoppen flyr da avgårde med silketråden som seil. Fenomenet kalles «flyvende sommer» på dansk, enkelt varme sommerdager kan det være ganske store mengder edderkopp-unger i lufta.
Noen har tilpasset seg et liv i symbiose med maur. Noen av artene er hardføre og lever i høyfjellet, rundt isbreer og lignende. Det er funnet devergedderkopper også i Arktis. Noen av artene kan observeres tidlig om våren, hvor de kryper rundt på snø. Mange er ganske tolerante ovenfor kulde og flere arter er aktive også i kuldegrader, helt ned til minus 7° celcius.[1]
Familien forekommer i alle verdensdeler, og er den artsrikeste edderkoppfamilien etter hoppeedderkoppene (Salticidae) på verdensbasis. I de nordlige områdene utgjør de den artsrikeste gruppen med god margin, i Norge omtrent halvparten av artsrikdommen.
Mange av artene i denne gruppen er ganske like hverandre, samtidig som de kan være fargevariable av utseende. For sikker artsbestemmelse kreves ofte nærmere undersøkelse av de kjønnsmodne edderkoppens genitalier, hos hunner epigynet og hos hanner pedipalpenes siste ledd. Særlig de minste arene kan være vanskelige å artsbestemme.
Denne systematiske oversikten er ikke fullstendig. Særlig i de mer tempererte deler av verden oppdages det stadig nye arter. Det pågår en stadig revisjon i den systematisk inndelingen av dvergedderkopper. Oversikten har med slekter og arter som forekommer i Norge.[2]
Mattevevere, dvergedderkopper eller baldakinspinnere (Linyphiidae) er en gruppe (familie) av edderkopper som tilhører undergruppen Entelegynae i gruppen Araneomorphae. Det er en svært artsrik gruppe som omfatter nær halvparten av de kjente, norske edderkoppartene. Det er beskrevet ca. 4300 arter fordelt på ca. 570 slekter, men mange nye oppdages stadig.
Multimedia w Wikimedia Commons Osnuwikowate (Linyphiidae) – rodzina pająków z podrzędu Opisthothela. Liczy ponad 4450 gatunków podzielonych na ponad 580 rodzajów[1], co czyni ją drugą najliczniejszą rodziną po skakunowatych. Rodzina słabo poznana, ciągle odkrywane są nowe gatunki. Występują problemy z systematyką. W Polsce występuje ok. 300 gatunków, głównie z rodzajów: Centromerus, Porrhomma, czy Walckenaeria[2] (zobacz: osnuwikowate Polski).
Podrodziny:
Osnuwikowate (Linyphiidae) – rodzina pająków z podrzędu Opisthothela. Liczy ponad 4450 gatunków podzielonych na ponad 580 rodzajów, co czyni ją drugą najliczniejszą rodziną po skakunowatych. Rodzina słabo poznana, ciągle odkrywane są nowe gatunki. Występują problemy z systematyką. W Polsce występuje ok. 300 gatunków, głównie z rodzajów: Centromerus, Porrhomma, czy Walckenaeria (zobacz: osnuwikowate Polski).
Linyphiidae é uma família de aranhas araneomorfas, conhecidas por linifídeos, parte da superfamília dos araneoideos (Araneoidea), a qual integram em conjunto com mais 13 famílias entre as quais se destacam, pelo seu número de espécies as Araneidae, Theridiidae e Tetragnathidae.
A família Linyphiidae é em geral dividida em 6 subfamílias:
O cladograma correspondente é o seguinte:[1]
|-----------Pimoinae (Dubiarareneinae (?)) | | |--Linyphiini | |--Linyphiinae--| | |--| |--Micronetini (?) | | | | |--| |--Erigoninae | | | |--| |-----Mynogleninae | |--------Stemonyphantinae
Linyphiidae é uma família de aranhas araneomorfas, conhecidas por linifídeos, parte da superfamília dos araneoideos (Araneoidea), a qual integram em conjunto com mais 13 famílias entre as quais se destacam, pelo seu número de espécies as Araneidae, Theridiidae e Tetragnathidae.
Täckvävarspindlar (Linyphiidae) är en stor familj av spindlar som innehåller över 4 300 beskrivna arter världen över. Mattvävarspindlar är ett annat namn som har använts om familjen, men det trivialnamnet används numera för underfamiljen Linyphiinae (som även kallats taknätspindlar) vilken ingår i familjen. Andra underfamiljer är Erigoninae (dvärgspindlar), Dubiaraneinae, Leptyphantinae, Micronetinae och Mynogleninae.
Täckvävarspindlar är mycket variabla i utseende och teckning, men de flesta arter är mycket små, med en kroppslängd på omkring 1,5 till 3 millimeter.
Familjen är en av de största spindelfamiljerna och förekommer över stora delar av världen.
Täckvävarspindlar spinner karakteristiskt horisontella, närmast mattliknande eller baldakinliknande nät i gräset på ängar, eller i ört- och buskskiktet i skogar. Ovanför detta tätare vävda skikt finns en glesare konstruktion av trådar. När en insekt flyger emot dessa faller den ner i nätet och spindeln, som oftast väntar under eller i utkanten av nätet, rusar då fram för att fånga den.
De unga spindlarna kan förflytta sig långa sträckor genom att spinna så kallade flygtrådar. Denna består av en enda mycket lång silkestråd och det behövs bara lite vind för att spindeln skall bäras upp i luften. På så sätt kan de unga spindlarna sprida sig till nya platser. Detta kallas för ballongflykt. Ibland kan även fullvuxna spindlar förflytta sig på detta sätt, särskilt hanar som söker efter honor.
Nät av Linyphia hortensis.
Nät av Neriene emphana.
Wikimedia Commons har media som rör täckvävarspindlar.
Täckvävarspindlar (Linyphiidae) är en stor familj av spindlar som innehåller över 4 300 beskrivna arter världen över. Mattvävarspindlar är ett annat namn som har använts om familjen, men det trivialnamnet används numera för underfamiljen Linyphiinae (som även kallats taknätspindlar) vilken ingår i familjen. Andra underfamiljer är Erigoninae (dvärgspindlar), Dubiaraneinae, Leptyphantinae, Micronetinae och Mynogleninae.
Linyphiidae là một họ nhện có hơn 4.300 loài được mô tả trong 578 chi trên toàn thế giới. Linyphiidae là họ nhện lớn thứ nhì, sau Salticidae. Các loài mới được phát hiện trên toàn thế giới, và gia đình vẫn ít được biết đến. Bởi vì những khó khăn trong việc xác định con nhện nhỏ như vậy, có những thay đổi thường xuyên trong phân loại là loài được kết hợp hoặc chia.
Các loài nhện trong họ này trong tiếng Anh được gọi là "nhện dệt tấm" (từ hình dạng của lưới của họ), hoặc một số nước châu Âu gọi là nhện tiền (ở Vương quốc Anh, Ireland và Bồ Đào Nha, từ mê tín dị đoan rằng nếu như nhện này sa vào người, nó đã đến quay quần áo mới, có nghĩa là may mắn tài chính).
Có sáu phân họ, Linyphiinae, Erigoninae (nhện lùn), và Micronetinae, chứa phần lớn các loại mô tả.
Chi thường gặp bao gồm Neriene, Lepthyphantes, Erigone, Eperigone Bathyphantes, Troglohyphantes, chi Tennesseellum monotypic và nhiều người khác. Đây là một trong những loài nhện phong phú nhất trong khu vực ôn đới, mặc dù nhiều cũng được tìm thấy ở vùng nhiệt đới.
Linyphiidae là một họ nhện có hơn 4.300 loài được mô tả trong 578 chi trên toàn thế giới. Linyphiidae là họ nhện lớn thứ nhì, sau Salticidae. Các loài mới được phát hiện trên toàn thế giới, và gia đình vẫn ít được biết đến. Bởi vì những khó khăn trong việc xác định con nhện nhỏ như vậy, có những thay đổi thường xuyên trong phân loại là loài được kết hợp hoặc chia.
Các loài nhện trong họ này trong tiếng Anh được gọi là "nhện dệt tấm" (từ hình dạng của lưới của họ), hoặc một số nước châu Âu gọi là nhện tiền (ở Vương quốc Anh, Ireland và Bồ Đào Nha, từ mê tín dị đoan rằng nếu như nhện này sa vào người, nó đã đến quay quần áo mới, có nghĩa là may mắn tài chính).
Có sáu phân họ, Linyphiinae, Erigoninae (nhện lùn), và Micronetinae, chứa phần lớn các loại mô tả.
Chi thường gặp bao gồm Neriene, Lepthyphantes, Erigone, Eperigone Bathyphantes, Troglohyphantes, chi Tennesseellum monotypic và nhiều người khác. Đây là một trong những loài nhện phong phú nhất trong khu vực ôn đới, mặc dù nhiều cũng được tìm thấy ở vùng nhiệt đới.
Линифииды[2], или линифии[3] (лат. Linyphiidae) — крупное семейство аранеоморфных пауков, второе по количеству описанных видов после пауков-скакунов[4]. Насчитывают около 4500 видов в 590 родах[5]. Линифииды распространены практически всесветно; в Норвегии эти пауки были замечены гуляющими по снегу при температуре воздуха −7 °C[6].
Множество видов описаны в монотипичные роды, в частности из подсемейства Erigoninae, которое, вероятно, отражает научные приёмы традиционно используемые в семействе[1]. Семейство Pimoidae рассматривается в качестве сестринской группы для линифиид, у представителей обоих семейств в аксонеме жгутиков сперматозоидов отсутствуют центральные микротрубочки[7].
Линифииды, или линифии (лат. Linyphiidae) — крупное семейство аранеоморфных пауков, второе по количеству описанных видов после пауков-скакунов. Насчитывают около 4500 видов в 590 родах. Линифииды распространены практически всесветно; в Норвегии эти пауки были замечены гуляющими по снегу при температуре воздуха −7 °C.
皿蛛科（学名：Linyphiidae）是蜘蛛目中的一个科。全世界已知的有569个属、4314个种属于皿蛛科。此外它分六个亚科。
皿蛛科的蜘蛛大多数只有在1.5到3毫米大小，一般人只会注意到它们挂露水的蛛网。这些蛛网一般织在草地的地面附近或者在灌木丛里，它们一般是水平的或者像华盖形状稍微有点弯曲的。在夏末和秋季人们还经常会看到它们用来随风飘的丝。一些微蜘蛛在冬季也活动。
皿蛛科蜘蛛的颜色伪装它们使得它们在它们水平的网下面时它们的天敌不容易看到它们。它们的腹部朝上，因此颜色比较深，从上面向地面看很难看到它们。它们的背部颜色比较浅，因此相对于明亮的天空它们也不容易被看到。
蜘蛛待在华盖网中心的下面，华盖网的下面用丝织在一起。上面的网丝有粘性，猎物会粘在上面。一些蜘蛛会把粘在上面的猎物摇晃使得它们落到下面的丝上，但是不是所有的蜘蛛都使用这个方法。它们用它们的螯肢透过网咬猎物，把它们麻醉。然后它们把网咬破，把猎物拖到下面去外部消化。在把猎物消化后它们才去补被破坏的网。
皿蛛科的网稍微有点类似多层的漏斗蛛的网和松散无结构但是粘性很高的姬蛛科的网。但是皿蛛科蜘蛛的狩猎姿势很特别。
性成熟的雄性蜘蛛很少自己织网，而是寻找一个雌性蜘蛛。它们交配数小时后雄性蜘蛛依然住在磁性蜘蛛的网里，不过被挤到边缘。
皿蛛科生活在所有气候里，多种不同的生活环境，比如在刚果的海滩上、在喜玛拉雅山脉上，一直到北极的海岸上。其中一些属几乎在全世界都有。
许多其它蜘蛛的幼虫通过“飞丝”让风把它们带走，以免幼虫密度太高的地方它们自相残杀。而皿蛛科的成虫也使用这个方法跨越大的距离。从夏季到冬季有大量皿蛛科蜘蛛使用这个方法非常有效地普及到别的地方。
蜘蛛可以把后身伸到空中，分泌一到飞丝。飞丝达到一定长度后风能够把它和蜘蛛带走。在冬天风比较静的时候地面的空气被阳光照热后也能把蜘蛛带走。尤其在秋季和冬季这些飞丝非常引人注目，因为许多蜘蛛通过这个方法旅行。
它们可以上升到数千米的高度，跨越数百千米的距离。飞机会截获皿蛛科蜘蛛。1832年查尔斯·达尔文在他的日记里写道，他在离南美洲海岸一百千米以外的地方在船上捕获了无数小蜘蛛。皿蛛科蜘蛛可以通过改变它们的蛛丝的长度来调节高度和飞行时间。但是只有很少数在飞行后幸存。大多数落到水里或者不适合的环境里，少数被鸟吃掉。只有通过它们的大量数量它们可以移居到远处的岛屿上。
英国俗语称皿蛛科蜘蛛为“钱蛛”（money spider），假如它们落到一个人身上的话，它会为这个人带来钱财。
皿蛛科（学名：Linyphiidae）是蜘蛛目中的一个科。全世界已知的有569个属、4314个种属于皿蛛科。此外它分六个亚科。
皿蛛科的蜘蛛大多数只有在1.5到3毫米大小，一般人只会注意到它们挂露水的蛛网。这些蛛网一般织在草地的地面附近或者在灌木丛里，它们一般是水平的或者像华盖形状稍微有点弯曲的。在夏末和秋季人们还经常会看到它们用来随风飘的丝。一些微蜘蛛在冬季也活动。
（本文参照）
サラグモ科（サラグモか、Linyphiidae）は、節足動物門鋏角亜門クモ綱クモ目の群のひとつである。100属200種を越える大きな群である。全体に小型種が多く、大きいものでも体長1cmに達するものはなく、もっと小さい2-3mmの種類が非常に多い。細かに糸を重ねて作られたシートを中心とする網を張る造網性のクモ類である。大きい方の種ではその網が皿状に見えることからこの名がある。
ややきゃしゃな体型のクモである。頭胸部は楕円形、眼は八眼二列、前中眼は黒い。歩脚は細長く、前後に伸びる。
腹部はほぼ楕円形、あるいは後方がやや幅広い卵形。特殊な盛り上がりなどはなく、前端がやや胸を覆うように出る程度。
以上は主として雌成虫の特徴である。雄は雌とほぼ同じ姿ながらやや小柄で細みのものが多いほか、体色がより黒っぽいなど、色が異なる例がある。一部のもの、特に小型種では雄の頭部が盛り上がり、コブやら角やら奇妙な形になっている等、はっきりした性的二形を示す例がある。
皿蜘蛛の名は網の形からきている。その典型は Lnyphia属のものに見られる。たとえばアシナガサラグモでは草の間に手のひらサイズの網を張るが、全体には上下に張り巡らされた足場の中に、上がふくらんだ球面の一部のような、伏せた皿型の糸の膜が固定されたような形をしている。この糸の膜は粘り気のない細い糸が張り合わされたもので、糸の重ね方には格子状等はっきりしたパターンは見えない。このように、網の本体が皿状であることからこの型の網を皿網（さらあみ）と言う。
これ以外のサラグモ類の網は、この形でなければこの型と中央の膜の形の異なったものである。たとえばハンモックサラグモの網は膜の中央が下にへこんだ受け皿の型である。特にはっきりした凹凸がなく平面的な膜が作られる場合、これをシート網ということもある。アシヨレグモではシート網の片側が樹木の幹に取り付けられていて、クモは樹皮の隙間に隠れる。小型の種では土壌表面の凹凸の間にシートを広げるものも多い。一部の種では網を張らない状態でよく発見されるが、これが網を張らずに生活しているのか、餌をとる時には網を張るのかはよく分かっていない。
クモはこのシートの下側にとまる。皿網の場合、皿の中央にぶら下がるようにとまっているのが普通である。これは受け皿でも伏せ皿でも同じであるが、例外としてツリサラグモのように受け皿の皿網で、網の上面にとまっている例もある。
なお、ヒメグモ科のヒメグモなども不規則網とは言われるがその中央にはっきりしたシートを張っている。ただし、クモはシートから離れた上の方にとまっているのが普通である。立体的なシートや皿を作るものとしては、他にスズミグモ類がある。この場合、シートは格子状に張られた糸で作られている点が大きく異なり、これは円網の変形と見られる。
多くのものはあまり関わりがない。大きいものでも目立つほどではないし、小さなものはまず目に止まらない。しかし、小型の種にはセスジアカムネグモのように耕作地でかなりの高密度で生息するものがあり、農業害虫の天敵として重要な役割を持っていると考えられる。
かつては小型種をコサラグモ科(Erigonidae)に分けたが、現在ではまとめて一科とする。種類が多い上に、小型の種が多く、詳細はまだ十分に研究されていない面もあり、体系の変更も頻繁に行われた歴史がある。ここでは小野編著(2009)から日本産の属を上げておく。
その他の種については、以下の項目を参照のこと。
