Les llúdries o llúdrigues (Lutrinae) són una subfamília de la família dels mustèlids.[1] Hi ha set gèneres, que en total compten amb tretze espècies. Se senten més a gust en l'aigua que a la terra ferma. Són mamífers carnívors que viuen al medi aquàtic.
El mascle sol ser de major grandària que la femella. Sol viure entre 8 i 15 anys. Posseïxen una dentadura de 36 dents, amb 6 incisives a la mandíbula superior i inferior. A les seves potes hi tenen cinc dits amb ungles, a les davanteres d'uns 6 a 7 cm de llarg i 5 o 6 d'ample i a les del darrere d'uns 6 a 9 cm, amb membranes interdigitals que ajuden en el seu desplaçament aquàtic.
Tenen una pell impermeable i que els permet conservar la calor del seu cos. Són grans nedadores i poden clausurar les seves fosses nasals sota l'aigua i romandre submergides fins a sis minuts sense sortir a la superfície per respirar. Executen un moviment de potes i cua, de dalt a baix, quan es desplacen per l'aigua a gran velocitat. Solament utilitzen els seus membres davanters quan neden lentament. En l'aigua poden arribar a velocitats de fins a 12 km/h.
Les llúdrigues de riu s'alimenten de petits peixos, granotes i altres animals aquàtics que cacen amb la seva boca. En canvi, les llúdrigues tropicals d'Àsia i Àfrica, furguen el fang del fons dels rius amb les seves sensibles potes davanteres a la recerca del seu aliment: gambetes, crancs i altres similars.
La llúdriga entra en zel en qualsevol època de l'any, no obstant això la seva reproducció és lenta i irregular, encara que s'observen major quantitat de parts durant la primavera. De cadascun d'ells poden resultar dues o tres criatures, que neixen cegues i sense dents. El seu període de lactància és d'uns dos mesos, abandonen el territori matern després d'aproximadament un any, llavors comencen a vagar fins a establir el seu propi territori, cosa que fan efectiu aproximadament després de dos anys d'haver nascut.
La llúdria comuna (Lutra lutra) és indígena a Europa, Àfrica i Àsia. Als Països Catalans és una espècie amenaçada.[1] Fins a principis dels anys 1970 a Espanya la Junta de extinción de Alimañas pagava per cada animal mort, alhora que el 1973 es va constatar el perill d'extinció, l'espècie va ser protegida i la seva caça prohibida.[2] La població de llúdries es mantenia als afluents de l'Ebre, on s'havia conservat, per exemple al Matarranya, i actualment està retornant al propi riu Ebre.[3] Extinta al nord-est de Catalunya, un programa de reintroducció als aiguamolls amb una població importada d'Extremadura va ser exitós, tot i fora de la reserva natural.[4] El 2017 per primera vegada va tornar a l'Onyar.[5]
Enfront de les costes occidentals de Nord-amèrica viuen les llúdrigues marines que atrapen les seves preses amb les potes davanteres: peixos de moviments lents i animals amb petxina, com l'eriçó de mar i mol·luscs. Són força intel·ligents, per exemple, prenen una pedra del fons del mar i, nedant de cap per amunt, la col·loquen sobre el seu pit i copegen les petxines fins a partir-les, són a més dels primats, els únics mamífers que utilitzen algun tipus d'eina.
Les llúdries o llúdrigues (Lutrinae) són una subfamília de la família dels mustèlids. Hi ha set gèneres, que en total compten amb tretze espècies. Se senten més a gust en l'aigua que a la terra ferma. Són mamífers carnívors que viuen al medi aquàtic.
