El conill porquí (Cavia porcellus), també conegut com a conillet d'Índies, cobai[2] o conill de rata, és una espècie de rosegador del gènere Cavia, dins la família dels càvids. Malgrat el nom, aquests animals ni són conills, ni són porcs, ni vénen de les Índies. Els estudis basats en la bioquímica i la hibridació han indicat que els conills porquins, originaris dels Andes, són els descendents domesticats d'una espècie de Cavia propera, com ara C. aperea, C. fulgida o C. tschudii; per tant, no existeixen en estat salvatge.[3][4] Estudis recents basats en els marcadors moleculars,[5][6] juntament amb anàlisis de la morfologia cranial i esquelètica d'animals actuals i momificats,[7] han revelat que el seu avantpassat més probable és C. tschudii.
Aquest animal té un paper important en la cultura de molts grups indígenes sud-americans, especialment com a font d'aliment, però també com a medicina tradicional i en cerimònies religioses de les comunitats.[8] Des de la dècada del 1960 s'han fet esforços per augmentar-ne el consum fora de Sud-amèrica.[9]
Els conills porquins han sigut animals domèstics comuns al món occidental des que els comerciants europeus hi portaren els primers exemplars al segle XVI. La seva docilitat, la seva sensibilitat als humans que els toquen i alimenten i la relativa facilitat de cuidar-los fan que siguin populars com a animals de companyia. S'han format organitzacions de cria competitiva de conills porquins arreu del món, mentre que els criadors han desenvolupat una gran varietat de races especialitzades, que tenen diferents colors i patrons de pelatge.
S'hi han dut a terme experiments des del segle XVII.
Ha estat força emprat com a organisme model en experimentació durant els segles XIX i XX i tingué un paper important en l'aïllament de la vitamina C: des del segle XVIII se sabia que hi havia aliments que evitaven l'escorbut i el 1907 els metges noruecs Axel Holst i Theodor Frølich postularen que aquesta malaltia era deguda a una carència nutricional i aconseguiren provocar-la en conills porquins alimentant-los amb una dieta adient, ja que els conills porquins són dels pocs animals que no poden produir vitamina C i agafen escorbut si no n'ingereixen amb l'aliment,[10] igual que els humans i alguns primats propers.[11] A partir d'aleshores es disposà d'un mètode viable per determinar quan una substància contenia vitamina C i fins i tot tenir una idea de la quantitat, ja que es podia subministrar a conills porquins amb escorbut per comprovar si es curaven. Amb aquesta guia el bioquímic estatunidenc Charles Glen King pogué aïllar vitamina C pura el 1931.[11]
Conill porquí menjant-se fenc
El conill porquí (Cavia porcellus), també conegut com a conillet d'Índies, cobai o conill de rata, és una espècie de rosegador del gènere Cavia, dins la família dels càvids. Malgrat el nom, aquests animals ni són conills, ni són porcs, ni vénen de les Índies. Els estudis basats en la bioquímica i la hibridació han indicat que els conills porquins, originaris dels Andes, són els descendents domesticats d'una espècie de Cavia propera, com ara C. aperea, C. fulgida o C. tschudii; per tant, no existeixen en estat salvatge. Estudis recents basats en els marcadors moleculars, juntament amb anàlisis de la morfologia cranial i esquelètica d'animals actuals i momificats, han revelat que el seu avantpassat més probable és C. tschudii.
Aquest animal té un paper important en la cultura de molts grups indígenes sud-americans, especialment com a font d'aliment, però també com a medicina tradicional i en cerimònies religioses de les comunitats. Des de la dècada del 1960 s'han fet esforços per augmentar-ne el consum fora de Sud-amèrica.
Els conills porquins han sigut animals domèstics comuns al món occidental des que els comerciants europeus hi portaren els primers exemplars al segle XVI. La seva docilitat, la seva sensibilitat als humans que els toquen i alimenten i la relativa facilitat de cuidar-los fan que siguin populars com a animals de companyia. S'han format organitzacions de cria competitiva de conills porquins arreu del món, mentre que els criadors han desenvolupat una gran varietat de races especialitzades, que tenen diferents colors i patrons de pelatge.
S'hi han dut a terme experiments des del segle XVII.
Ha estat força emprat com a organisme model en experimentació durant els segles XIX i XX i tingué un paper important en l'aïllament de la vitamina C: des del segle XVIII se sabia que hi havia aliments que evitaven l'escorbut i el 1907 els metges noruecs Axel Holst i Theodor Frølich postularen que aquesta malaltia era deguda a una carència nutricional i aconseguiren provocar-la en conills porquins alimentant-los amb una dieta adient, ja que els conills porquins són dels pocs animals que no poden produir vitamina C i agafen escorbut si no n'ingereixen amb l'aliment, igual que els humans i alguns primats propers. A partir d'aleshores es disposà d'un mètode viable per determinar quan una substància contenia vitamina C i fins i tot tenir una idea de la quantitat, ja que es podia subministrar a conills porquins amb escorbut per comprovar si es curaven. Amb aquesta guia el bioquímic estatunidenc Charles Glen King pogué aïllar vitamina C pura el 1931.
Conill porquí menjant-se fenc
